cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

Un despatx al castell de Bellver

Cada dia ens sorprèn menys veure algú passejant pel carrer parlant per telèfon. La imatge ha quedat inserida en molt poc temps en la quotidianitat i ja gairebé ningú se't queda mirant amb somriure burleta quan dónes el número del mòbil perquè et puguin localitzar "encara que massa sovint quan intentes telefonar a algú al seu mòbil, et respon una veu metàl·lica que t'informa que l'abonat té el terminal desconnectat o és fora de cobertura, o vés a saber què passa. El cas és que el telèfon mòbil ja forma part de la munió d'aparells i electrodomèstics que ens fan més «fàcil» la vida i dels quals depenem molt més que no ho volem creure. Així les coses, és molt freqüent estar de tertúlia davant una xocolata a Can Joan de s'Aigo, i que soni un telèfon, de sobte veus capets acotats que comproven si és el seu, fins que sents una veu que en un to més alt que el rum-rum general constesta el telèfon.

I si aquesta escena és tan habitual que ja ningú no s'hi fixa, l'observador fi haurà pogut descobrir hàbits que l'ús del mòbil poc a poc imposarà. Una part de la població era, i n'hi deu haver que encara ho és, reticent al mòbil, però això és perquè no s'ha aturat a pensar els grans avantatges que pot reportar a la nostra vida, a la nostra qualitat de vida. M'explicaré. He seguit amb discreció però interès els moviments d'un executiu amb el qual coincidesc cada dia a mitjan matí al cafè. Quan jo arrib, sempre devers la mateixa hora, ell ja hi és, i el cendrer de la taula evidencia que no acaba d'arribar. S'instal·la a la mateixa taula, una que es troba un poc arraconada de la resta, i damunt la taula té una estesa de papers i carpetes. Una mà està ocupada amb el telèfon i l'altra maneja l'ordinador portàtil. Quan feia una setmana que el veia cada dia, la meva curiositat ja estava a punt d'esclatar, així que no em vaig reprimir i vaig escometre el cambrer. Em va confirmar que aquell home feia servir la taula del seu cafè com a despatx i que s'hi estava hores "això sí, quan se li acabava la beguda, tornava a demanar," de manera que havia canviat un trist despatx per una oficina molt més àmplia i concorreguda que la seva.

El cambrer no té queixa: l'executiu cita les persones amb les que ha de parlar al cafè. I si la «reunió» s'allarga i és hora de dinar, idò queden a dinar allà mateix. Naturalment això ho pot fer perquè l'executiu està preparat per a la vida moderna, si no hauria de fer servir els mètodes tradicionals, que no són, ni d'un bon tros, tan entretenguts com aquest. I qui te diu que aquesta oficina no pot ser perfectament ambulant i ser instal·lada en el Museu del Prado, a la Seu de Palma o al mateix castell de Bellver, en vistes sobre la badia. Quin empresari multimilionari es pot permetre el luxe de tenir el despatx al castell? Idò tu pots.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris