cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
20°

La remor

L'any 1976, el director Sidney Lumet ens va oferir, en una peça mestra del cine que té per títol Network, una mostra sagnant del que es podia esdevenir en el món televisiu, si els seus responsables deixaven de costat els més elementals postulats eticomorals per tal de guanyar les successives batalles en la constant i salvatge guerra per l'audiència. Cadascú en la trama de la pel·lícula tenia el seu rol ben definit: el presentador-víctima magistralment interpretat per Peter Finch que en un acte suprem de sacrifici s'autoimmola en públic per l'audiència, després d'haver perdut ostensiblement la xaveta; fet que havia estat hàbilment manipulat per la productora del programa interpretada per Faye Dunaway amb la complicitat, per laxitud i quelcom més, del cap de la cadena, a qui donava vida William Holden.

Vaga dir que aquesta fou una pel·lícula mala d'entendre per aquestes contrades, en les quals només hi havia dues cadenes de televisió estatals, per més senyes dirigides per un personal que semblava que encara no s'havia acabat d'adonar que la llumeta aquella d'El Pardo, la que il·luminava la mà destra que guiava absolutament tots els espanyols, ja s'havia apagat feia estona per no tornar-se a encendre mai més (tot i les breus i fantasmagòriques pampallugues que el 23F, ahir va fer devuit anys, varen regirar tots els que ens varen regirar). En aquest panorama, encara que mai no he acabat de saber ben bé amb quin objectiu, les audiències també es mesuraven. El mètode, rudimentari però eficaç, consistia a mirar, en els talls per a publicitat dels programes, com augmentava el consum d'aigua del canal que subministrava la capital del regne, ja que era el moment que els telespectadors aprofitaven per anar a fer feines que l'alt interès del programa en emissió obligava a ajornar. Tal com acrediten estudis seriosos a què he tingut accés, el mètode era força acurat, però és fàcil endevinar que avui no serviria per a res més que, en tot cas, comprovar que la majoria de les cadenes de televisió estan sincronitzades a l'hora de fer els talls publicitaris.

Possiblement una revisió, aquests dies, de la pel·lícula de Lumet seria altament recomanable per ajudar a una reflexió col·lectiva sobre els extrems a què hem arribat gràcies a aquesta guerra de les audiències. La urgència i necessitat d'aquesta reflexió, que ha d'incloure tant els telespectadors com els dirigents de les diferents cadenes de televisió de tot l'Estat, estan motivades per l'escàndol gairebé universal que ha generat la remor que involucrava un programa de televisió, una adolescent, un pot de confitura (o paté, és igual) i un ca. Remor que, ultra fer vessar inútilment autèntiques torrentades de tinta i verborrea d'aquesta de tertúlia radiofònica, ha acabat en el jutjat de guàrdia mogut per l'extraordinari zel d'una associació de defensors dels drets dels infants (que hi ha algú més? que cridava aquell de l'acudit). Són molts els aspectes que paga la pena analitzar d'aquest esperpèntic episodi. En primer lloc, apuntar l'escàs, per no dir nul, nivell dels principis eticomorals bàsics que col·lectivament atorguem als responsables de programes de televisió, als quals creiem capaços de no tallar de cop en sec imatges com les que la remor donava per certes. El fet de considerar plausible que aquestes imatges s'haguessin emès sustenta que tots ens estimaríem més que ningú no sabés que tenim amics, coneguts i fins i tot familiars, que fan feina en un d'aquests programes.

La segona consideració sobre aquest tema fa referència al poder del boca a boca com a mitjà espantosament impune de transmissió de notícies, remors o falsedats, tant hi fa com les qualifiquem. Vivim, ja començam a estar cansats de sentir-ho dir, en la societat de les tecnologies de la informació: llegesc més d'un diari cada dia, escolt la ràdio, veig informatius a la televisió i estic connectat més d'una hora diària (de mitjana) a Internet; doncs bé, la remor de la melmelada em va arribar a través del més antic i, per a alguns obsolet i superat, mitjà de comunicació com és la conversa directa entre persones; quatre dies abans que algú de les llistes a les quals estic subscrit ho esmentés per Internet, cosa que va passar un dia després que en algun programa de ràdio dels que escolt s'hi fes referència. La veritat és que, vist des del meu redol aquest afer, no sé si he d'estar content per la mostra de la potència i vitalitat de la conversa directa com a mitjà de transmissió o si, ben al contrari, estar regirat del tot per la mateixa raó. Vet aquí un altre important dilema dels nostres dies.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris