cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
20°

Queixa

Devia fer fred dissabte a les dues de la matinada a Vilafranca del Penedès, i la majoria dels qui abandonaven el concert de Sau, el primer i l'últim d'aquesta última gira, no pogueren interpretar totalment aquest signe del fred fins l'endemà. Alguns pogueren entendre'l cap a les tres de la matinada, i hauran tingut més temps per a la tristesa i la ràbia, per queixar-se, inútilment, com sempre.

No volem saber res més, ni ens fa falta. Sabem que ha mort Carles Sabater, a l'alçària injusta dels trenta-sis anys, l'autor i l'ànima de Sau, després de fer de cantant i d'actor. Comprarem el Amb la lluna a l'esquena i algun disc més, si surt. Escoltarem una vegada i una altra Boig per tu. Recordarem com Sau ens va treure a molts de l'avorriment en què la cançó i la nova cançó i tots els revivals que se succeïen ens havien sumit. (No és culpa de la cançó, sinó nostra: és que som avorrits. I què?) Ni ens fa falta saber que Sau va permetre que el rock o el pop-rock o el rock melòdic o el que sigui nasqués sòlid i aconseguís allò que tant preocupa tants, fer de la cultura un mercat, amb beneficis i, marginalment, amb sentiments, també a la sortida dels concerts, quan fa fred.

La nit de dissabte vaig mirar de conviure amb la queixa i d'entretenir-la passant amb el comandament a distància, sense cap criteri més que anar esperant la Boig per tu, del Concert de la Monumental, que aguanta el pas del temps, que subministrava el Canal 33 a La increíble historia del Dr. Floït y Mr. Pla que feien a la 2. Pla/Ramon Marull/Carles Fontserè també es queixa bastant a l'obra, rondina, crida, sense proposar gaire solucions, tal vegada perquè no n'hi ha.

Hi ha gent que en aquestes ocasions plora. Cada cop menys, perquè plorar ha esdevingut fa temps una cosa de malalts i de gent que cobra per fer-ho a la televisió, fent-ne així el signe desprestigiat d'un trastorn pobrament recompensat. D'altres insulten algú, o ningú en concret. Molts no anem mai més enllà de la queixa, sempre inútil.

Recordo haver llegit en un llibre de Luis Carandell que es queixava de quelcom que també havia estat motiu de queixa per Juan Benet: que les coses que no són notícia, per esperables, com l'arribada d'una estació, o del carnaval, o les declaracions tòpiques d'alguns polítics, es presentessin com a tals. I fa poc Haro Tecglen es queixava, també, de la tendència de tothom a no mesurar les necrològiques. La queixa per la mort de Carles Sabater ha de fugir-ne, d'ambdues queixes: ens queixem que la mort sigui notícia, perquè no l'esperàvem, i no volem ni podem dir més que la queixa.

La gent plora en aquests moments, o insulta no sap què ni qui, o es queixa. Repassarà els discos de Sau i els records associats, feliços o no, i tot el que la mecànica de la memòria hi associï. Alguns fullejaran alguna cosa de Jaime Gil de Biedma, perquè sabran o hauran conegut que a Carles Sabater li agradava. Pocs, perquè la gent creu que la poesia és això que repeteixen els nins per aprendre les vocals, o un costum medieval que ara premien els de Loewe per vendre més bosses. Cosa de llibres, a la fi. Tal vegada exagero, i tampoc no n'és qüestió.

Tanmateix, la poesia pot amagar la queixa sense fer cap mal, i aquest és un dels seus avantatges indiscutibles. Això ho devia saber Gil de Biedma, el poeta preferit de Carles Sabater, que ha mort als trenta-sis anys i ha provocat la nostra queixa, inútil com sempre, que va escriure: «Definitivamente / parece confirmarse que este invierno / que viene será duro».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris