algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Pilar Alonso i la cultura

El passat dia setze va complir-se el centenari del naixement de Pilar Alonso, i no tenc notícia que se'n celebràs cap acte commemoratiu. Anava a escriure que desconeixia la raó de tant de silenci, però és evident que la sé. La culpa cal atribuir-la a la beateria que impregna el fet cultural a les Balears. Pilar Alonso cantava cuplets, i aquesta activitat no és considerada cultural. Seria convenient que aquells que es troben capacitats per a fer-ho, ens explicassin allò que s'entén per cultura a l'àmbit català. No ve d'un dia, però cal no deixar de banda la qüestió perquè afecta la nostra higiene mental i afectiva. Aleshores potser descobrirem un rerefons de tòpics i tabús que no ens permeten valorar degudament allò que a altres terres es valora i s'estima. D'altra banda, de cada dia que passa Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera viuen més d'esquena les unes a les altres. I d'aquest autisme interinsular, més que les institucions públiques i els propis pobles, en tenen bona part de culpa els mitjans de comunicació. Sabem allò que passa a una república de xeremiers situada a l'altre cap de món, i no tenim notícia de les coses que afecten la vida diària de les illes veïnes. Ho denuncii, i ho lament a la vegada, perquè no sé si l'Ajuntament o els centres culturals de Maó han tingut en compte el centenari de Pilar Alonso. La Conselleria de Cultura ja veig que no, potser per desconeixement; encara que una bona manera d'esmenar el seu error seria procedir a la recuperació de cançons com La Marieta de l'ull viu, El tramvia, Les caramelles i La font del gat entre altres, per a posar-les a l'abast de tothom. Va enregistrar, Alonso, una pila de cançons, així que hi ha força discografia seva. I amb la Casa Inurrieta, a Sant Sebastià, va gravar catorze discs en castellà, amb cuplets tan populars com Nena i El Relicario. Deseado Mercadal, del Diario de Menorca, és possiblement la persona que ha seguit amb més minuciositat la seva carrera, ho dic per facilitar la recerca de material. Retornem, però, al que dèiem. Ja he fet referència a la manca de comunicació entre les illes. Si més no a Mallorca no tinguérem notícia que el senyor Rubió, un dels menorquins més rellevants d'aquest segle, hagués decidit, anys enrere, finançar un monument a Pilar Alonso. L'escultura, en bronze, d'una Alonso vestida amb robes de cupletista, situat a un dels paratges amb més caràcter de Maó, sorprèn la gent que va de passada. Potser també sorprèn els menorquins de les darreres generacions, que han sentit cantar Les Caramelles a Núria Feliu, Guillermina Motta o Biel Majoral, sense saber que va ésser una paisana seva l'artista que la va popularitzar. Fet i fet Alonso és una desconeguda, cosa lògica donada la política cultural que s'aplica. A qualsevol racó urbà de les Balears podem esperar trobar-nos amb el bust d'un clergue, d'un militar, d'un poeta i a Menorca, fins i tot, d'un anglès. És improbable que trobem el d'algú relacionat amb el món de l'espectacle. Els departaments de cultura dels ajuntaments tenen interès a deixar constància d'un passat que sigui endreçadet i un xic avorrit, ignorant i fent-nos ignorar que en aquest país ha bategat la vida com per tot arreu. Així, a l'hora d'ornar els jardins de les ciutats cerquen personatges dins els estaments de prestigi social, sense tenir en compte que, paradoxalment, som un poble amb una tendència innata a fer befa dels clergues, a odiar l'exèrcit i a ignorar els poetes. Naturalment, les referències urbanes als fills insignes, a manera d'escultura o de dedicatòria de carrer, hi han d'ésser; encara que també falta el record a artistes que saberen arribar, d'una manera més senzilla, al cor dels seus contemporanis. I el bronze de Pilar Alonso no és una excepció a aquesta crítica, perquè l'Ajuntament de Maó no va moure un dit per tirar endavant el projecte. Va ésser el senyor Ferran Rubió, amb els seus diners i amb la seva influència qui ho va fer possible. Per afegitó som un país que diàriament dóna proves de menysprear o infravalorar la cultura en majúscula. A més a més, a l'hora de fer un itinerari històric, deixa de banda les expressions menors o populars de l'art. Madrid va aixecar un monument al mestre Lara, autor de xotis; i Barcelona, a Raquel Meller, una cantant de cuplets. Si a les Illes Balears recuperàssim el record de la gent com Pilar Alonso "tampoc no n'hi ha tanta!" que va ésser capaç d'emocionar, entretenir i divertir els nostres padrins, aconseguiríem esborrar la imatge de societat culturalment momificada que ara mateix donam.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris