algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
17°

Rèquiem per un mite

Carles Sabater ha mort. I ho ha fet per la seva fidelitat a la seva causa: Sau. És a dir, el pop cantat en català. Per tant, parlam d'un màrtir en termes culturals i des d'una modernitat tant contundent que barra el pas a qualsevol interpretació teològica o messiànica que es vulgui intuir darrere de l'afirmació. Carles Sabater no era un salvapàtries. Ha mort un cantant. Ha mort un actor. Ha mort un artista. I mort l'home, morta la causa primera. La matinada del passat diumenge, quan Carles Sabater queia fulminat per una aturada cardiorespiratòria a Vilafranca del Penedès després del seu primer concert de la gira Dotze, també moria Sau, com ha certificat el seu company Pep Sala. Ha mort l'home i ha mort Sau, però la grandesa de les persones com Carles Sabater és que en morir fan justament immortals els hàbitats que representen. La música, el teatre, el cinema i la televisió del país han perdut un dels seus puntals de referència, però han guanyat pes històric, perquè aquesta és precisament la tasca reservada als mites. Guanyar batalles en vida i guanyar batalles amb la mort, vet aquí l'eternitat de Carles Sabater i de Sau. Va morir jove i va deixar un bell cadàver i avui les seves cendres reposen a Llançà (Girona). Carles era i serà per sempre, per mèrits propis, un dels més grans referents d'una generació que creix amb una certa normalitat. Ell forma part, com pocs, de l'star system d'una cultura que en aquest terreny encara va molt escasseta. I ho era de la millor manera de què es pot ser, essent cada dia el que s'és sense ús ni abús de la bandera. Per això mateix ha mort amb la boca plena de paraules cantades, que eren el seu lloc en aquest món. Són aquestes les morts que ens negam a reconèixer, que ens resulten poc creïbles. Però això no és més que el resultat d'una gran veritat: no són morts absolutes. La mort gairebé mai no va associada a la bellesa i Carles també tenia aquest do. Volent-ho o sense voler-ho, la veu avellutada de Sau, que s'ha apagat el temps necessari per a tolerar les llàgrimes del dolor i de l'absurd, torna a sonar amb força entre tots els materials amb què es construeix una realitat nacional. En aquest sentit, Carles Sabater ha estat un exemple edificant de l'única militància realment revolucionària en aquest tombant de segle: la sinceritat. Va viure per la cultura i va morir exercint la cultura com ell entenia que s'havia de fer: sense dir-ho. Vet aquí la verdadera revolució. Ara, quan he perdut el referent, ressona encara amb més força l'exemple. Aprofitem aquest gran patrimoni. Serà el nostre millor homenatge.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris