algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Kurds i excuses de mals pagadors

De vegades, fins i tot els defensors de determinada postura política s'adonen de la seva injustícia, o com a mínim, tenen la impressió que no és convenient expressar-la públicament. Aleshores, el més convenient per continuar la lluita ideològica és, o bé despistar l'atenció intentant introduir nous elements al voltant dels quals crear el debat, o bé canviar l'àmbit de la discussió intentant dur-la a altres àmbits més favorables. És a dir, quan uns proposen prendre mesures per potenciar l'ús d'una llengua minoritzada, els qui són contraris, no ho diuen expressament, però introdueixen l'element dels drets individuals, de la llibertat d'elecció o del rebuig a les imposicions; i ja tenen el miracle aconseguit, no es parla de la justícia de les mesures a prendre, es parla de no imposar res, de ser respectuosos, de fomentar el bilingüisme (quan són ells els que defensen que la meitat de la societat pugui continuar vivint en el monolingüisme castellà). O és a dir, quan uns proposen deixar una instal·lació de titularitat pública perquè uns senyors que representen un dels pobles més oprimits del planeta es puguin reunir, els qui són contraris no ho diuen expressament, però condueixen el debat a l'esfera econòmica o jurídico-competencial; i ja tornen tenir el miracle aconseguit, no es parla de genocidi turc i iraquià comès contra el poble kurd, es parla de si això tendrà conseqüències negatives en la balança comercial o si una autonomia pot tenir actuacions amb una certa vessant exterior.

La primera constatació que cal fer en voler analitzar el conflicte originat per la decisió del Parlament basc de permetre l'assemblea kurda, és el seu total contingut polític; i la pregunta que cal plantejar és: si Aznar i companyia troben bé donar suport i ajudar un poble perseguit i maltractat pels estats en què es troba inserit? Parlar dels efectes econòmics sense haver contestat prèviament és fer trampa, perquè evidentment que, si llevam qualsevol connotació ètica o humanitària a la decisió presa, la balança queda descompensada. Ara bé, si agafam la teoria que no tot a la vida és mesura per guanyar cent o guanyar vuitanta; i que potser també és important lluitar per la dignitat de les persones i les col·lectivitats, potser aleshores no semblarà tan inconvenient la decisió basca. Ja s'ha repetit molt aquest dies, tanmateix un no deixa d'enyorar tanta sensibilitat per les inversions espanyoles quan el trist accident diplomàtic amb Cuba, no hi havia interessos dels hotelers mallorquins que bé volien una mà esquerra en funcionament?

Cal però fer una segona constatació respecte a l'al·legació del títol competencial exclusiu de l'estat en relacions internacionals (art. 149.1.3). Una de les disfuncions de l'actual constitució, accentuada per la lectura que fa el Tribunal Constitucional, és l'existència de títols competencials a favor de l'estat d'una generalitat i ambigüitat que permet fonamentar una suposada competència en qualsevol matèria. El cas mític de l'article 149.1.1 de la constitució que estableix la competència exclusiva de l'estat sobre la matèria: regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l'exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals; títol que permet coses tan embolicades com aprovar una nova llei del sòl després que el Tribunal Constitucional li digués a l'estat que si aprenia a llegir la constitució i els estatuts veuria que l'ordenació del territori, l'urbanisme i l'habitatge són competències autonòmiques. El cas de l'exclusivitat de les relacions internacionals no és tan diferent perquè no hi ha un concepte clar d'això. A un planeta que viu un procés de globalització, no es pot pretendre deixar un actor sense poder desenvolupar cap activitat amb vinculacions externes. Alguns autors assenyalen que les relacions internacionals seria un títol bàsicament conformat per la potestat de mantenir relacions diplomàtiques formals (ambaixades i consolats) i per la potestat de signar tractats internacionals; tota la resta de coses caurien defora d'aquest títol i, per tant, podrien ser desenvolupades per les nacionalitats i regions. És una possible lectura en la línia dels nostres temps de mundialització, una altra possible lectura és la restrictiva (la centralista) qualsevol cosa amb vessant internacional és dins el títol estatal, així quan el nostre Govern organitza visites de fills d'emigrants mallorquins s'estaria extralimitant del camp que li és propi o què direm de les campanyes publicitàries que es fan a Alemanya. És obvi que existeix un problema de delimitació del títol de relacions internacionals. També és obvi que no es pot pretendre ficar-ho tot dins ell. L'autonomia com a concepte suposa possibilitat de poders de color polític distints en un mateix moment, i allò democràtic és aprendre a viure amb aquesta incomoditat, no cercar-ne vies per la seva destrucció.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris