algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
12°

Honestedat i confiança

La irresistible temptació d'obtenir uns guanys desmesurats, a canvi d'una petita despesa, és l'engranatge fonamental dels subtils mecanismes que ens converteixen a tots i cada un de nosaltres en còmplices potencials, i habituals, d'un elevat nombre d'estafes quotidianes. De fet, és el que passa cada dia amb els jocs d'atzar institucionalitzats, és a dir, amb les travesses i les loteries de tota casta. El secret de l'èxit de tots aquests jocs és sempre el mateix: a canvi de bestreure quatre rals, hom pot obtenir centenars de milions de pessetes o, si ho preferiu, milions d'euros. Aquesta desproporció entre benefici i despesa fa oblidar que l'únic que guanya sempre, com El Coyote en els seus bons temps, és la banca, s'entén que la del joc. Basta analitzar el que passa amb la loteria: si algú tengués capacitat per comprar tots i cada un dels dècims d'una rifa de loteria, és a dir, que jugués sobre segur, només podria recuperar la meitat de la seva inversió, que és el que la banca "Hisenda, en aquest cas" reparteix en premis. I el cas de la loteria és el menys escandalós, ja que té un nombre raonable de combinacions possibles a la venda, cosa que no succeeix, per exemple, ni amb les travesses ni amb la primitiva. Deu ser per això, pel que té de llaminer el guany fàcil i sense esforç ni risc, que les lleis regulen i persegueixen tota casta de competència que escapi dels controls de l'administració; però en el fons "i de vegades en la forma" els uns i els altres estan en el mateix negoci, vull dir els altres, els petits estafadors que amb l'estampeta o pentinades similars tracten de fer el seu jornal, força més humil que el dels uns, els oficialment instaurats.

Arribats aquí, no voldria que algú cregués que defens els petits estafadors mitjançant la comparació amb els altres, no és el cas, ni prop fer-s'hi; però la reflexió de la complicitat necessària de l'estafat amb l'estafador i l'esca que significa una bestreta petita a canvi d'una possibilitat d'un guany desmesurat, m'ha vengut arran de la lectura d'una curiosa missiva que vaig rebre fa poc. En ella em proposaven un negoci fantàstic: uns pretesos alts funcionaris d'un govern africà havien aconseguit arreplegar una milionada de dòlars, mitjançant la pràctica, que sospit que deu ser més que habitual arreu del món, de sobredimensionar el cost d'obres públiques. M'oferien una tercera part d'aquests diners, atès que ells com a funcionaris del govern "africà, insistesc" no poden facturar al mateix govern. Havien pensat en mi per a aquest negoci, perquè sabien "no sé com" que som un honrat i pròsper home de negocis. L'única contrapartida per arribar a aquesta immensa font de riquesa era que m'havia de donar d'alta en el registre de contractistes oficials amb el seu govern i per això m'indicaven que, si hi estava d'acord, m'enviarien per fax el corresponent imprès amb les instruccions que fan al cas.

Naturalment no ho vaig fer, però em puc imaginar el desenllaç si ho hagués fet: després de pagar les deu o quinze mil pessetes per donar-me d'alta en tan preuat registre, no tornaria a saber res mai mes del meu comunicant. Més d'una vegada em penedesc d'haver quedat amb les ganes de provar-ho: total, que són dos o tres mil durets, si el que pots guanyar és una milionada? La veritat és que em vaig entretenir a calcular el contravalor en pessetes del que m'oferien i vaig arribar a la conclusió que era una quantitat desorbitada i que, tot plegat, si no era una estafa, els problemes que em generaria una quantitat tan grossa serien de molt difícil solució. Dit altrament, que no van encertar el meu preu, ja que es van passar de molt. Potser amb una quantitat més humil i menys pretensiosa m'haurien convençut. En qualsevol cas, deu ser un negoci que funciona, perquè sembla que ja fa temps que rodola i que han estat molts els que han rebut una carta com aquesta, tot i que sembla que hi hagi una certa tendència a ser respectuós amb el requeriment de confidencialitat estricta que encapçala el text. De tota manera, he de confessar que el que m'ha captivat de debò és el final de la carta, després de proposar-me, a tall de presentació, participar d'una estafa, el signant s'acomiada amb un desig fervent: «Que l'honestedat i confiança mútua presideixin les nostres relacions». Mireu, trob que he d'oferir aquesta frase per si algun partit polític la vol fer servir com a lema central de la seva propera campanya electoral. Que consti que no assenyal ningú. O si?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris