cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
22°

La voluntat de no entendre res

La impertinència ha d'esser un dels privilegis de la joventut, però no pot esser excusa per a la ingnorància. Per això, tot i estar molt agraït a Hèctor Hernández pel fet de declarar-se lector dels meus articles, no tenc més remei que repetir coses que ja he dit i escrit cent vegades, però, pel que es veu, en moments en què, feliç ell, encara no llegia. Intentaré respondre, una mica per ordre d'aparició en el seu article, a les qüestions que em planteja i les que, dubt molt que involuntàriament, no em planteja. Primer: si el meu escrit va significar o no una pèrdua de vots (per a qui?), no em preocupa gens ni mica; no tenia intenció de guanyar-ne cap. Segon: el que jo dic i el senyor Hernández no vol entendre és que ni el PSOE (ni el PP, del qual el senyor Hernández s'oblida molt significativament) ni l'Esperit Sant no ens poden negar la nacionalitat, si nosaltres mateixos som capaços de forjar-la. I és en aquest sentit que no té cap importància que es digui o no es digui a l'Estatut, que per altra banda és un text que podem modificar quan volguem. O més ben dit: quan tots els qui hem de voler hi estiguem d'acord. Si nosaltres, tots nosaltres els illencs, volem que ens sigui certificada per escrit la nostra nacionalitat, tard o d'hora ho aconseguirem. El problema és que encara n'hi ha molts que no volen. Tercer: també deia que primer ens hem d'aclarir quina nació som, i plantejava tres alternatives que supòs que el senyor Hernández ja haurà notat que existeixen (a part de la quarta, l'espanyolista) dins la nostra societat. I deia, i el senyor Hernández no en fa menció, que «tothom sap quina és la meva opció». Com que veig que ell no ho sap, li repetiré amb totes les lletres: jo som un mallorquí de nació catalana entesa com a Països Catalans. Per això, quan el senyor Duran i Lleida va venir a donar una conferència a Palma, en el col·loqui li vaig fer el següent plantejament: «Si jo digués que Extremadura no és una nació, tots els presents hi estarien d'acord. Però si digués que Catalunya no és una nació, sinó part d'una nació, uns se'n riurien de mi i altres s'indignarien. Idò bé: jo li dic que Catalunya no és una nació, sinó part d'una nació de la qual els illencs també formam part, de la mateixa manera que Extremadura és part d'una nació, la castellana, de la qual els murcians, per exemple, també en són part. Vostè, què opina?». Com és natural, em va entendre perfectament. I supòs que també és natural que me sortís per les bardisses i tiràs pilotes fora, si bé va dir una cosa que sí és certa i concreta. Els illencs ho serem quan, almanco majoritàriament, ho volguem esser. Quart: entendre la meva nació com a Països Catalans no vol dir de cap manera renunciar a les nostres institucions pròpies, Govern autònom, Parlament i Tribunal Superior de Justícia. Per resoldre els temes de la nostra incumbència i competència, no vull un Estat pancatalà amb un Parlament a Barcelona al qual enviaríem uns Diputats com ara els enviam a Madrid o a Estrasburg. Vull un Estat federal europeu, en el qual les Illes Balears serien un dels Estats federats amb igualtat de drets i institucions que Catalunya, o que el País Basc... o que Extremadura, Baviera, Hessen, Normandia, Llombardia, etcètera, perquè serien moltíssims. Potser això és mal d'entendre quan no es té la perspectiva de la nostra pàtria vista des de l'exterior: el fet de tenir institucions pròpies no és un privilegi per a determinades regions que reuneixen les condicions (quines?) de nació, ni és una via per resoldre contenciosos nacionals seculars; és un sistema per aprofundir en la democràcia, que és participació del poble, per racionalitzar el plantejament i per tant la solució de problemes, i si de passada resol problemes nacionals seculars, molt millor. I jo no tenc cap dubte que els resoldria. La meva visió final del procés és que, dins no sé quants d'anys, els illencs (i els catalans, els murcians, els extremenys...) tendrem el nostre Parlament aquí i enviarem els Diputats que ens corresponguin a Estrasburg, mentre que a Madrid no serà necessari anar-hi més que per fer turisme. Jo no ho veuré, i potser el senyor Hernández tampoc, perquè aquests processos són molt llargs quan la mesura és la vida d'una persona, però molt curts dins la vida d'un poble. El fet decisiu és que la dinàmica històrica és aquesta, i que és irreversible i imparable. A això anam, encara que els espanyolistes vulguin perdre el temps oposant-s'hi i que alguns nacionalistes curts de vista no ho puguin o vulguin entendre. Cinquè: jo crec que ho deia prou clar per qui ho volgués entendre, però bé: me sembla estúpid obsessionar-nos en la inclusió o no del terme «nacionalitat» (que jo denunciava per confusionista i no ajustat a la nomenclatura que jo voldria: nació) dedicant a un nominalisme sense conseqüències pràctiques uns esforços que hauríem de dedicar a fer país, a fer pàtria, a fer nació, per tal que, tan prest com sigui possible, la condició de nació s'imposi pel seu propi pes. Sempre he combatut les ploraines del senyor Cañellas, aquest victimisme indigne i miserable, propi d'un poble esclau que demana almoina perquè no sap defensar els seus drets. Que llavors pugui imposar-los ja són altres cinc-centes, però almanco hem de saber qui som i què volem. I sisè: ja veu que no he hagut de mester cap coratge especial, diferent del que he tengut sempre, ni cap permís, que mai no he demanat a ningú per defensar les meves idees. Recomanaria, per tant, al senyor Hernández que no jutgi el que no coneix. Jo estic dins un partit socialista perquè crec que és el millor instrument per establir una societat justa. Però un país no és nació perquè ho digui el PSOE, ni el PP ni cap partit. Ho és si els seus ciutadans tenen la voluntat d'esser-ho. I no ho és si fracassen com a poble.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris