cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
22°

Premis: punt i final

La polseguera que ha aixecat la polèmica per la concessió del premi de novel·la ens ha privat de reflexionar sobre aspectes relacionats amb la mateixa convocatòria, però referits a altres disciplines. Certament, la inesperada sorpresa del desenllaç del premi estrella de la casa ha empal·lidit els altres guardons dels Premis Ciutat de Palma. Tothom ja ha dit la seva sobre la presumpta prevaricació, que segurament ha prescrit, d'una poderosa editorial sobre la decisió del jurat. Un jurat, tot s'ha de dir, una mica sospitós de mantenir relacions interessades amb l'empresa editora. Alguns, fins i tot, han volgut treure punta a la coincidencia que hagi guanyat un escriptor que, contra tot pronòstic, havia de guanyar, car estava escrit en el seu horòscop i que, segons les hemeroteques, sempre havia estat un dejectador pertinaç d'aquestes conteses quan eren els altres els qui les lliuraven. Però avui, per a tancar el serial en el qual, d'una manera o altra, tots són víctimes, no vull xerrar de literatura, sinó de pintura i, més croncretament, del Premi Antoni Gelabert.

La casualitat ha volgut que visitàs la mostra del Casal Balaguer, on s'exposen l'obra guanyadora i la resta de les obres seleccionades, però perdedores. Totes elles ocupen els dos nivells de la sala, en una disposició no gens innocent. Una dels avantatges d'aquest premi, respecte els de literatura, és que tenim l'oportunitat de veure i llegir les obres que concursen. Un cop llegides, vull manifestar les meves discrepàncies amb el jurat, deixant abans aclarida la meva disconformitat total i profunda envers aquest innoble exercici de classejar. D'una banda, no estic d'acord amb els criteris de selecció, si és que n'hi ha, de les obres. Algunes de les peces admeses i exposades a l'espai, a les parets del qual el referit encara tremola amb el contacte de l'art contemporani, camuflades al primer pis, no passarien el meu llistó d'admissió. La qualitat d'alguns dels quadres penjats fa sospitar de la claredat de judici i del criteri selectiu del jurat.

D'altra banda, vull expressar una disconformitat absolutament subjectiva i discutible, que afecta el gust personal, els conceptes qualitatius i la vigència estètica. Un dels problemes dels premis de pintura, potser no el més fútil, és que s'ha de jutjar, i premiar, una obra i no una trajectòria i això és terriblement injust. Fins i tot els genis de la plàstica han pintat alguns nyarros que, si no duguessin la seva signatura, que els fa valuosos en un mercat tan especulatiu, s'haurien de posar en quarantena i, contràriament, pot succeir que un pintor que no passarà a la història de l'art, tengui l'encert de construir una o diverses peces realment bones. En definitiva, l'obra d'un pintor no es pot jutjar per un sol quadre, però ja que així ho exigeixen les bases d'aquest concurs, també vull posar de manifest el meu desacord amb la concessió del primer premi a l'obra Sopar domètic, de Pedro Calápez, una pintura estèticament poc compromesa que no aconseguí provocar-me el més mínim batec emocional. En la meva opinió d'aficionat ras, crec que Electricitat, hortalisses, del malaguanyat Santi Camps, és una obra més poètica que fa intuir camins de recerca més agosarats i personals, dissortadament trencats.

Alguns autors presenten les seves obres sota el títol Sense títol i no puc evitar aprofitar l'avinentesa per dir que sempre m'ha semblat una estupidesa titular una obra «Sense títol» car, a més de no significar res, suposa una renúncia a la riquesa literària com a complement de la plàstica. Alguns títols de quadres mereixen sobreviure al marge i més enllà de la seva obra pictòrica.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris