nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
18°

Històries de Sa Rua

Diumenge passat hi va haver força activitat política, ja que a més a més de la celebració de Sant Valentí hi havia Sa Rua. Pilar Ferrer i Rosa Estaràs cercaven Cupido de carrer en carrer. Volien conèixer-lo personalment. El cor els deia que l'amor és com la política, i que amb una mica d'influència aquest senyor t'uneix sentimentalment a un bergant ben plantós i amb un parell de finques. «I si va disfressat, com el coneixerem?», s'interrogava Pilar Ferrer. «Pel perfum "li va respondre Rosa Estaràs" segur que empra colònia de la bona». Joan Bauçà "que acabava de ballar, amb Isabelita de Palma «Jipío del niño huérfano» davant el Teatre Principal en protesta de la programació catalanista de Pere Noguera" les va treure de dubtes. «En Cupido és aquell que colca a cavall». Qui anava a cavall era el picador Andarín, una de les institucions del Coliseu Balear. I Andarín, en adonar-se que les dues dones el miraven embadalides, va somriure. I en somriure mostrava la seva dent d'or. «Saps què et sé dir? "va exclamar Rosa Estaràs a Pilar Ferrer" Que és un senyor ben curro aquest Cupido!». Va assentir, Pilar. «Però jo em creia que tirava fletxes "va respondre". Si per enamorar-me m'ha de clavar un cop de pica bé estic com estic!». Idò què feim?, demanà Rosa. «Anem a menjar un cocarroi a Can Joan de s'Aigo», decidí Pilar. «Com vulguis "acceptà Rosa. I exclamà, amb una certa tristesa: "Ben igual trobam un forner!». Començava a enfosquir i el President Matas es disposava a incorporar-se a la festa popular, no sols per veure els disfressats, sinó per llevar-se una espina clavada al cor. Dies enrere li regalaren un mirallet encantat, i no va tenir altra idea que fer-li la pregunta de sempre. «Digues mirallet "li va demanar" n'hi ha un altre a Mallorca de més bell i estimat que jo?». «És clar "li va respondre el mirall: l'amo en Biel». A partir d'aleshores el President va deixar-se arrossegar per l'enveja. Per ventura, Cañellas havia regalat més fotografies que ell? Entristit, es contemplava a la fotografia de la seva reunió electoral amb els directors dels centres escolars, rodejat de monges enfervorides. No, no era possible que ell no fos el més estimat. Així que va decidir comprovar-ho personalment. «Mira, Manolo "li va confiar, diumenge horabaixa, al portaveu del Govern" em pos una careta de Gabriel Cañellas i surt al carrer». «Jo no vos deix, President "va respondre Manolo Ferrer. Cavil·là uns instants, i afegí: "Jo em disfressaré de Gilet». Dit i fet. Al cap d'un segon ja eren enmig de la bullanga. I al cap de dos segons ja s'havien convertit en el centre d'atenció de sa Rua. Tot eren copets per l'espatla i rialletes. «Feis-los venir cap a Santa Catalina!» "va ordenar Pere Felip, al grup de persones que els rodejava.

«Ens deuen voler convidar a beure», "va comentar el President a Manolo Ferrer, amb una indissimulable amargura. Les masses s'arremolinaven entorn a Cañellas, això era indiscutible. De tota manera, la cosa no era exactament així. En arribar a la Plaça del Progrés, Pere Felip manifestà: «Ara hem de pensar que som al Gòlgota, i hem d'encreuar el Bon Jesús». «No pot ser "va replicar, Toni Tatxa" en crucificaren tres i únicament en tenim dos». «Idò ens fa falta un Bon Jesús!», matisà Pere Colombàs, un altre cataliner il·lustre. «Jo no som molt creient "va opinar Eberhard Grosske" però donada la simbologia de l'acte em podeu enclavar a mi sempre que no m'hagi de llevar la gavardina». No va fer falta. Lligaren de mans i peus els tres personatges a les creus, la de Grosske enmig. I després de riure un poc, els cataliners se'n tornaren a sa Rua. «Manolo "deia el president Matas, disfressat de Cañellas, a Manolo Ferrer, disfressat de Gilet" que no dus s'Airtel per a cridar a ca teva?». «Sí que el duc "responia Ferrer" es mal és que ma mare em va fer amb dues mans i les tenc fermades». «A mi em vindran a desfermar una munió de dones», els explicava Grosske, envanit de la seva sort. «I a noltros?, demanava, anguniat, Matas. «La història no en diu res, de voltros», responia Grosske. I afegia: «Jo si fos de voltros demanaria un rebentat de mata-rates. Potser haureu d'esperar més ací a dalt que a la parada de l'autobús».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris