nubes rotas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Green River

Ha estat una casualitat, fins i tot per als qui no hi creuen, que l'emissió a la televisió de l'amable pel·lícula Per amor a Rosana coincidís amb les notícies aparegudes en els diaris americans sobre els tres o quatre conflictes superposats que han esclatat a Long Island, a Nova York, i que tenen com a epicentre l'idíl·lic cementeri de Green River, si això d'idíl·lic pot dir-se d'un cementeri.

A la pel·lícula, Jean Reno fa tota mena de coses, algunes realment divertides, per evitar la mort d'alguns dels seus veïns i així aconseguir per a la seva dona una de les darreres tombes del cementeri del poblet on viuen. En la realitat, almanco en la realitat a primera vista llunyana de l'East Hampton de Nova York, resulta que Courtney S. Ross, vídua del magnat Steven Ross, va comprar fa alguns anys cent deu tombes del cementeri de Green River, per garantir que hi poguessin descansar eternament els seus familiars presents i futurs, i posà fi d'aquesta manera al costum i a la previsió dels habitants d'aquest tradicional, encisador i, d'ençà d'alguns anys, turístic lloc, de ser-hi, també, enterrats, com els seus avantpassats, els pescadors, pagesos i petits comerciants per als quals va ser construït el cementiri el 1902. A l'atractiu del lloc, conegut com la vila de la primavera, s'afegeix que en aquest cementeri hi són enterrats alguns grans artistes, pintors i escriptors, com Jackson Pollock, tot i que hom no acaba de veure quin guany s'obté de compartir-hi, amb gent tan cèlebre, un repòs tan plàcid com incomunicat.

Els administradors del cementeri han establert, arran d'aquest afer i dels greuges dels aspirants a compartir, en el futur, el dit repòs, una regla que diuen de na Ross: a partir d'ara cap comprador no es podrà fer seves més de vuit tombes, regla que sembla prou fàcil d'eludir. Encara que els maldecaps "menys equívocament: els embolics" no es limiten als difunts, perquè la notícia afegeix, textualment, que tot això està en la mateixa línia de conflictes que fan que a l'East Hampton de Long Island hagi crescut «l'animositat que molts residents de classe treballadora senten cap als estiuejants, els luxosos cotxes dels quals paralitzen el trànsit, i la indiferència dels quals amb els preus de totes les coses els han fet rebentar, els preus», i perquè la construcció de noves residències ha augmentat un 32 per cent l'últim any i perquè, a aquest ritme, d'aquí a deu anys s'hi acabarà el territori verge. Pertot se'n fan, de bolets, quan plou, diuen. I això que aquí plou poc.

Els problemes d'espai, per als vius i per als morts, sembla, doncs, que fan forrolla. Sort, és un dir, sort que hi ha una petita porta a l'esperança, perquè tot això ha arribat a ser a l'East Hampton un veritable entrebanc «unless you know the right person». Com és com esmentar per a nosaltres la doctrina Mussons, a qui la vaig sentir una vegada, però que no té un pare únic ni molt menys: el deu per cent dels problemes, a la vida, no tenen solució, i la resta, si en tens, se solucionen amb diners.

Tenia fins ara com una veritat diguem-ne dura el que va dir Julian Lange: només el nu i la mort són democràtiques. Continuaré creient-la, però li en trec un xic, de duresa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris