algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
15°

Santi Camps

M'haurà de permetre el benvolgut lector que el convidi a un flash-back de quinze dies per situar-nos plegats a la vora d'un mal diumenge de gener que se'n va endur la vida de Santi Camps. Per ventura el lector podria passar sense aquest intent de perfilar una mica la figura d'aquest jove pintor, però, ho lament, som jo qui no en puc passar: quinze dies després encara em queda un solam de consternació, que va dissminuint a mida que creix la certesa que hem perdut un artista que estava cridat a ocupar un espai substancial en el nostre panorama. «Estava cridat» és una manera un poc miraculera i hagiogràfica de dir les coses, perquè tal vegada estam cridats a fer allò que finalment hem fet. En aquest cas, i malgrat l'extremada joventut de l'artista, una mínima recordança del que ha deixat ja li atorga un lloc que ningú no li pot negar ni escatimar. Santi Camps ha estat un pintor de vocació irremeiable, un d'aquests rars artistes per als quals la vida no pot ser viscuda si no és a través de l'art. En ell, l'art no fou mai una elecció lliure, sinó una fatalitat, i com a tal determinava tota una manera de ser i d'estar en aquest món. L'espectador notava tot d'una que estava en presència d'una obra de modernitat radical, d'originalitat no cercada, no assolida per la via de la frivolitat ni de l'extravagància, sinó nascuda de l'assetjament implacable de les alquímies que assoleixen l'aliatge de bellesa i veritat. La seva obra defuig minuciosament, un a un, tots els tòpics que han duit tants de pintors de la seva generació a circular per via morta. No va caure en els paranys de «lo» lúdic entès com a buidor, com a absència de compromís: tanmateix la seva obra està carregada de dramatisme i d'ironia, d'entusiasme i d'escepticisme "és feta des de la proximitat i la distància alhora. I què pot passar en el futur amb aquesta obra? No ens podem resignar al seu segrestament en algunes col·leccions privades, no se'n pot escatimar el coneixement a una gran majoria de ciutadans d'aquest país. Ignor com, però una part significativa de l'obra de Santi Camps hauria de trobar el camí de les col·leccions públiques, de manera que d'allò que ha estat en quedi constància en la nostra història de l'art: hi té un lloc, si és que nosaltres tenim dos dits de front. Afortunadament, hi ha persones que sempre estan a l'aguait d'allò que realment es mou: així, Joan Carles Gomis ja fa un parell de mesos que estava treballant en l'organització d'una exposició de Santi Camps. Ara, òbviament, aquesta exposició tendrà un altre caràcter.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris