nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

El condol electoral

La visita que va realitzar el president Matas a Montuïri és la primera de les previstes a la gira preelectoral de febrer i març. De tota manera, abans de partir cap a la Part Forana, passà consulta amb algunes persones de la seva confiança. «Tenc un problema d'identitat, som en Cuma Mata o en Jaumet vostre?». Va aixecar el dit Ribas de Reyna. «Jaime, siempre Jaime. No en vano Jaime es nombre de rey». I adreçant-se als altres, afegí: «¿Todos sabéis que el rey don Jaime vino a conquistar Mallorca...? Piña Homs va assentir amb el cap. «Cuma Mata "va pontificar, Ribas" traducido al cristiano significa algo así como El puma que está en la mata». «¿Estàs segur?, va demanar-li Rosa Estaràs. «Tan seguro como que toca el cupón», afegí Ribas de Reyna. «Ah! "exclamaren tots a la vegada" aleshores és cert!». Piña Homs va donar l'opinió rigorosa que sempre s'espera d'ell. «En el archipiélago balear y en todos las tierras que componen el antiguo Reino de Aragón, el Presidente ha de llamarse Jaime Matas. Ahora bien, en sus viajes allende los mares, por la ruta de los conquistadores, puede hacerse llamar Cuma Mata». I afegí: «Incluso puede vestir taparrabos». «Oh, sí, sí!, exclamà Roseta. Però en veure que tots la miraven sorpresos, s'enrojolà. I continuà: «Dolores en Madrid!» S'escandalitzà Ribas de Reyna. «¿Dónde has aprendido esto, niña?, va demanar-li. «A la universitat "va respondre Roseta". Ho cantava Ana Belén». Va intervenir Piña Homs. «Déjate de comunistas y de separatistas "li va aconsellar" que en defensa de Iturgaiz yo les expulsé del aula como Dios hizo en el templo». Demanà la Delegada del Govern: «Ramon, i que no eren mercaders els que profanaven el temple?» S'enfadà Piña Homs. «'Que iban a serlo! Miembros de la KGB disfrazados de mercaderes, eso eran. Y no me llames Ramon 'que soy Roman, Catalineta!». Va intervenir altra volta Ribas. «Para canciones las de la Gámez con aquello de ya hemos pasao, decimos los fascistas...», va dir cantussejant, mentre feia unes passes de ball. «I com es ballava això?, va demanar Estaràs. «De agarrao y con mucho empaque "va dir Ribas". El varón con el pecho avasallando y una mano en las nalgas de la hembra». Les explicacions haurien continuat de no haver de partir l'expedició cap a Montuïri. La rebuda a l'ajuntament va ésser molt afectuosa i tot l'acte oficial es va ajustar al programa previst. A continuació, i per acontentar el batle, Matas i la comitiva decidiren fer una volta amb cotxe pels voltants del poble. El paisatge era bucòlic, no en va han florit els ametlers i els xotets fan bée, bée. El xofer minvà la velocitat, i el president obrí la finestreta. Així podia sentir les músiques de la naturalesa. El va treure de l'encensament una veu aspra. «Que van cap a les cases? Ja és mort!». Era un home que circulava, amb bicicleta, cap a la possessió que es divisava a dues passes. El president sentí la punyida fonda de la tristor, perquè és injust morir entre tanta bellesa. El seu assessor d'imatge, més pràctic que ell, va dissenyar la jugada en un segon. «President "li va dir" lleguémonos hasta este hogar y diga usted dos sentidas palabras sobre el difunto». «I no el conec...», protestà el president. «Haga como que lo conociera "ordenà l'assessor". Las almas doloridas que le escuchen se trocarán en votos el abril». Cert, va admetre Matas. Així que dit i fet. El cotxe del president s'aturà arran de carretera, i ell ja és partit cap a les cases seguit d'enfora pels que anaven en els altres cotxes. A mig camí, l'assessor va fer sonar una trompeteta que li ha duit José María Rodríguez de València. «Jesús! "exclamà la madona sortint al portal" i que serà el Rei Pepet que va de caça?». A l'instant l'home de la bicicleta la va treure de dubtes: aquells que s'acostaven a les cases eren el president del govern, acompanyat del batle i un seguici de gent desenfeinada. Des del portal va comentar l'amo: «Si és el president, li haurem de donar a tastar el frit». «Deixa-ho anar, que no n'hi ha per a tots», va respondre la madona. En arribar el president, ja l'esperaven davant les cases, l'amo, la madona, els missatges i gent a sou. El president s'avançà cap a l'amo. «Ja sé que és mort», va dir. I va respondre l'altre: «Era un bergant de dos-cents quilos». Sospirà Matas. Amb una mirada comptà la gent, eren dotze persones que podien ésser dotze vots. Alçà el to de veu per dir: «Era bo i robust, el record perfectament dels temps de la infància...». «On comprares el porc?, va demanar la madona a l'amo amb un xiuxiueig. «A Son Magraner», va respondre aquest. «A veure si aquest jove n'havia estat es porqueret...?», aventurà ella. La mirada recriminatòria de l'assessor d'imatge va interrompre la conversa. Matas continuava: «feia gala de la bonhomia dels grassos. Sempre li vaig reconèixer una predisposició entusiàstica a col·laborar». Va dir l'amo a la madona baixet, baixet: «Veus? Amb això sí que té raó aquest senyor. Li feies uix, uix, i s'acostava tot ximple». Concloïa el president: «Per tant vull compartir, amb vosaltres, aquest moment tan dur». La madona tornà a pessigar l'amo: «No foi!, digues-li que mos bastam noltros per rodar ses sobrassades!». Però el president no tenia cap intenció de passar de les paraules als fets. Donà maneta a tots els homes i dues besades a les dones, procurant no oferir, en cap moment, l'esquena al fotògraf. A continuació l'assessor va tocar la trompeta i els cans lladraren. De tornada a Montuïri, el president Matas va adreçar-se al batle. «Per què no obris boca? què tens?». Joan Ramonell no sabia com dir-ho. «President "va dir a la carrereta" és que el mort era un porc». Sospirà Matas. «I què? "va respondre" Tanmateix en trobes un a cada passa...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris