algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 15°
20°

Cañellas, el darrer Cid Campeador del mil·lenni

La veritat és que aquestes dimissions sobtades ens ho posen molt fàcil, als qui com jo, ens dedicam a la fabulació i, de tant en tant, empram els corrals on s'hi nyunyuqueja l'alta política com a escenari de la nostra "reconec que la meva és ben limitada" creativitat i ocurrència. Ens ho posen ben fàcil perquè estic gairebé segur que només el protagonista, en aquesta cas el Sr. Cañellas, sap què s'hi amaga rere el seu gest. Bé, a aquesta afirmació li podríem concedir un petit marge d'error que aniria des de l'extrem que el mateix Cañellas no sap què farà en el futur fins a que sí ho sap i ho saben els seus més afins i fidels col·laboradors. Per tant, davant l'obscurantisme general i el secretisme íntim, tots tenim dret a edificar la nostra pròpia fabulació.

L'única dificultat afegida és que són múltiples els laberíntics viaranys per on conduir la nostra ficció i ens sap greu triar-ne un de sol i rebutjar els altres. Al cap i a la fi, un dels grops de tot acte creatiu és saber exsacallar les tanyades que intuïm que seran menys estètiques i menys fructíferes i abocar tota la nostra energia vers les branques indultades de les puntes criminals del xorrac. Tanmateix, ara i aquí, com si es tractàs d'una miscel·lània, voldria apuntar alguns arguments d'hipotètics articles que mai no arribaré a fer perquè, entre d'altres coses, quan aquest sortirà, de l'atzabó de la dimissió, sols no en restarà la pols.

Us heu imaginat que en Cañellas es podria convertir en el darrer Cid del mil·lenni? Sí, en la reencarnació d'aquell que guanyà batalles quan ja era mort. Us imaginau, ara, que el PP, gràcies a aquesta teràpia de xoc que constitueix l'aprovació de les DOT i la portada d'en Cañellas, revalidàs la majoria absoluta? No podria, arribat aquest cas, en Cañelles erigir-se en artífex de la victòria? «Si heu guanyat és perquè me'n vaig anar d'hora», els podria entimar. És clar que la solució més difícil i amarga era quedar-se i passar per la humiliació de no figurar a les llistes, blasfemar en veu alta i esser declarat culpable de la flagrant derrota. Ara, optant per la via més planera, Cañellas es converteix en un pare que, després d'haver aixecat una empresa, veu que els seus fills, impetuosos i amb un tel d'irreverència, li van menjant esferes de poder. Què fa el pare, en aquest cas? Passar a una segona fila, a una digna retirada; quina esperança l'alimenta? Que arribarà un dia que l'hauran de tornar a menester i retornarà redemptor i amb més ímpetu. I si aquest dia no arriba? Anirà santuaritzant-se al seu despatx per on, de tant en tant, algun d'aquests jovenel·los aniran a demanar-li consell, a fer una mica de catarsi o, senzillament, a netejar-se la consciència. I quin serà el seu orgull més íntim, inconfessable i una mica agredolç? Veure que l'empresa que ha aixecat s'expandeix sense haver-lo de menester.

És clar que, passant a un altre extrem, també us podria comentar l'ús lingüístic de la carta de dimissió escrita en un to dialectal. Quina conclusió en podríem treure? És ben evident, l'ús sistemàtic de les formes dialectals, inapropiades per a l'ocasió, "seria com si hagués anat a lliurar l'escrit en pijama" delaten d'una hora enfora la poca estima, el poc apreci, el poc respecte que ha tengut aquest senyor vers aquesta institució democràtica i que sempre l'ha tractada amb la mateixa condescendència de qui fa una bufa en públic o es menja les patates frites amb les mans.

És clar que també us podria parlar... (però em sembla que seria políticament incorrecte i que he esgotat l'espai per avui, demà, per sort o per desgràcia, de tot aquest mullader només en restarà una imperceptible rosada).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris