cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 13°
13°

Publicar

Publicar no és, o no hauria de ser, l'objectiu prioritari dels escriptors, però és la conseqüència lògica d'escriure. El fet de publicar pot tenir múltiples motivacions, d'entre les quals en destacaria dues. D'una banda, la necessitat de compartir i comunicar coneixements o emocions. De l'altra, satisfer la vanitat personal i obtenir notorietat fent pública una activitat inicialment privada. Ambdues circumstàncies van lligades, per pròpia voluntat o involuntàriament, tot i que vull creure, potser ingènuament, que és la primera la que determina la decisió de donar a conèixer un original. Tanmateix, el fet de publicar no té res a veure amb el fet creatiu i forma part d'uns complicats, sovint arbitraris mecanismes comercials. El mateix fet de convertir l'original en un producte de format tradicional, posar-li un preu, que és el resultat d'afegir a l'escandall els marges comercials necessaris, instal·lar-lo als aparadors de les llibreries, que en realitat són botigues que venen llibres, sometre's als criteris subjectius dels comentaristes, forma part dels processos mercantils tradicionals. Finalment, només alguns llibres aconsegueixen sobreviure a l'implacable garbellat del temps, més enllà de les modes puntuals. Fins i tot, alguns dels llibres que més dificultats han tingut per a trobar editor, s'ha demostrat que eren llibres d'una gran qualitat. Contràriament, les obres que en les mateixes circumstàncies tingueren facilitats, ningú ja no les recorda. Posaré quatre exemples significatius que il·lustren el que intent explicar.

L'any 1955, Llorenç Villalonga acabà la redacció de Bearn en castellà. Presentà la novel·la al premi Nadal, car obtenir un premi és un dels camins més segurs per a publicar, i tothom ja sap que aquell any guanyà el guardó El Jarama, de Rafael Sánchez Ferlosio, un totxo de considerable espessor. Així que Villalonga publicà la novel·la per compte seu. El resultat, segons consta a La raó i el meu dret de Jaume Pomar, fou: 163 exemplars venuts a les llibreries de Mallorca i tres exemplars a les de Barcelona.

El maig de 1956, Giuseppe di Lampedusa envià l'original de la seva novel·la Il Gattopardo a l'editorial milanesa Mondadori. Per dues vegades, i seguint el consell del seu assessor, l'escriptor sicilià Elio Vittorini, l'editorial en rebutjà la publicació. El príncep di Lampedusa, que no volgué assumir el cost de la publicació, mai no veié publicada la seva obra. La primera edició és de novembre de 1958 i l'escriptor havia mort el juliol de l'any anterior. El març de 1960 s'havien fet 52 edicions de l'obra que no havia agradat als editors.

A principis de la dècada dels seixanta, probablement devers 1963, l'escriptor nord-americà John Kennedy Toole havia enllestit la seva novel·la A Confederacy of Dunces, que aquí es coneixeria per La conxorxa dels enzes. L'autor no aconseguí, malgrat els continuats esforços, trobar editor per la seva extraordinària obra i l'any 1969, cansat i vençut, se suïcidà. Només la tenacitat de la seva mare féu possible la seva publicació l'any 1980, disset anys després de ser escrita.

Fernando Pessoa, en la meva opinió el més gran escriptor portuguès, només publicà un sol llibre en la seva llengua, Mensagem el 1934. A partir del 1941, sis anys després de la seva mort, començaren a publicar-se les seves obres completes, que conformen un corpus irrepetible en la literatura d'aquest segle.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris