algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

Coses ingrates

A mi, la veritat, sempre m'ha agradat la idea aquesta de les persones non grates, no pel que pugui tenir d'elitista sinó pel seu evident contingut higiènic. És una manera com una altra d'afavorir la sinceritat, i de donar-li categoria de veritat oficial i pública: una excel·lent arma contra la hipocresia, que és un mal del qual potser haurem de morir. Que no pots sofrir a aquell o aquell altre pròxim? Cap problema: el declares persona non grata, i llestos. Així, tant l'interessat com la resta de mortals s'assabenten de la teva tírria, i ja saben a què s'han d'atenir. Ara: això que dic és hipotètic, perquè la persona non grata és una figura reservada a l'àmbit institucional. Jo crec que seria just i necessari traspassar-la a l'àmbit domèstic i particular, a fi que tots tinguéssim la potestat de declarar-nos persones non grates els uns als altres, i així ens deixaríem estar d'hòsties i de besades, somriures i afalacs amb regust de mala consciència. Jo en conec més de dos que em farien molt feliç si em declarassin persona non grata.

Fa uns dies, el ciutadà espanyol Josè María Aznar, que exerceix de president de l'executiu, fou declarat persona non grata pel claustre de professors i alumnes de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bé: jo he estudiat un parell de cursos en aquesta universitat, i vaig sentir a parlar a bastament de la seva reputació de campus «resistent», amb vigilància dels grisos durant el franquisme, estudiants il·lustres celebrant assemblees clandestines i grans patums de la cultura catalana exercint la docència segons els cànons del marxisme i l'existencialisme més o manco païts. De tot això en vaig sentir a parlar, ja dic, però no ho vaig veure de cap manera: aquell campus (estic parlant de fa tot just un parell d'anys) semblava tan subversiu com uns magatzems d'Ikea, amb els seus estudiants ben vestidets parlant de futbol a les aules o en el bar o tirats damunt la gespa, i el seu professorat, que també parlava de futbol més o manco en els mateixos indrets (no acostumaven, val a dir-ho, a freqüentar la gespa, però ja m'enteneu). La mateixa mortor de tot arreu, vaja: aquesta espècie d'abúlia grassa i tebiona que un es troba instal·lada en tots els àmbits socials , i que ha marcat el creixement de la meva generació més que cap altra cosa.

Per això me n'he duit una alegria tan gran quan he comprovat que aquella mateixa universitat, tan somorta i pesadora de figues com qualsevol altra universitat de la resta del món occidental, ha estat capaç de reaccionar davant d'una representació de la mediocritat i la força bruta tan clara i rotunda com el govern que encapçala el ciutadà Aznar i que tutela unes forces de seguretat que, diguin el que diguin, continuen essent tan impresentables ara com fa trenta anys. Una gran alegria en contemplar l'espectacle de com la doñanesca i patètica reforma de gabinet de l'executiu quedava eclipsada pel recordatori que els professors, alumnes i rectorat de la UAB (persones a les quals caldrà tenir en molt alta consideració d'ara endavant) ens van fer a tots del nostre dret a la dignitat i dels deures i responsabilitats que es deriven directament de l'exercici de la democràcia. Tant de bo l'exemple s'escampi i el senyor Aznar i els seus grisos ministres arribin a ser declarats persones non grates en el Congrés dels Diputats i tot. Mentrestant, ja ho sabem; dignitat i llibertat. Res més no importa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris