algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
19°

Som o no som nacionalitat?

Les Corts Generals han aprovat la reforma de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears sense reconèixer-nos la condició de nacionalitat i sense equiparar el nostre nivell d'autogovern al que exerceixen les anomenades comunitats històriques des de fa vint anys.

En realitat, no ens en podem queixar gaire. Per un poc, coincidesc amb el govern del PP quan diu que no hem de pretendre que l'Estat ens declari nacionalitat si els balears hem deixat clar que no ho volem esser. I, de fet, això és que el que varen expressar la majoria dels representants del nostre poble en el Parlament Balear, la institució dipositària de la sobirania. Som els balears, i no les Corts Generals, els qui hem de decidir el que som. Llàstima que el PP no pensàs igual respecte del projecte d'Estatut aprovat pel nostre Parlament l'any 91, el qual sí que avançava de bondiveres en l'autogovern, però que el Congrés de Diputats es va negar ni tan sols a prendre en consideració, després de quatre anys d'haver-lo rebut...

Les cucaveles acrobàtiques del PSOE mirant d'explicar la seva postura encara han estat més penoses, dignes d'una antologia d'òpera bufa. Després d'haver aprovat, per feliç error, una esmena del grup basc en el Congrés que ens declarava nacionalitat, va haver de fer el ridícul històric de tornar arrere en el Senat.

En qualsevol cas, és cert el que al·leguen PP i PSOE en el sentit que la introducció o no del terme «nacionalitat» no té conseqüències jurídiques immediates. Ara bé, ningú no qüestiona que és un debat clau per definir què som i què volem ser com a país. Per condicionar la percepció que de nosaltres tendran a la resta de l'Estat i fins i tot en la nostra autopercepció com a poble. I això té innegables repercussions polítiques. Si no consideram que els nostres fets identitaris ens conformen com una nacionalitat, estarem prou legitimats per reclamar un major autogovern? Tendrem credibilitat per reclamar respecte i reconeixement als nostres fets diferencials? No gaire. Si no afirmam que som una nacionalitat no podem aspirar a ser-hi tractats.

La reforma de l'Estatut és una confirmació de l'axioma anterior i, en lògica conseqüència, no ens aportarà l'autogovern de Canàries o Aragó, ni el d'Andalusia o València, ni menys encara el de Galícia, Navarra, País Basc o Catalunya, o l'equivalent a Baviera dins Alemanya... PP i PSOE comparteixen el plantejament que, als balears, no ens cal exercir competències cabdals per als nostres interessos, pensant, provincianament, que uns externs, des de l'administració de l'Estat, ho faran millor, malgrat no coneguin la nostra realitat com nosaltres la coneixem o, pitjor encara, se la representin distorsionada, imaginant-nos enmig d'una opulència paradisíaca. Mentrestant, l'Estat ens escatima inversions mantenint-nos en un nivell de serveis i equipaments públics per davall de la mitja estatal. La riquesa que es genera a Mallorca, Menorca i les Pitiüses seguirà sense esser gestionada en benefici dels seus ciutadans i en base a les seves necessitats.

Per als qui han governat el nostre país d'ençà de l'adveniment de la democràcia, el tema està ben clar: les Illes Balers no són nacionalitat. Per això, el PP es negà a incloure aquest terme en la reforma de l'Estatut. De manera conseqüent, i aclaridora, tampoc no acceptà suprimir el terme Nació quan es referia a l'Estat. Quan vaig tenir ocasió d'argüir que el canvi suposaria un bon exercici de pedagogia terminològica en favor del reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat, el ponent del PP, en un florit castellà, ens deixà ben clar que, a Espanya, Nació només n'hi havia una.

Una comunitat d'individus esdevé una nació quan té alguns elements cohesionadors que els fan sentir que comparteixen vivències i projectes comuns, que són un grup amb personalitat pròpia, diferent dels que els envolten. Objectivament, és indubtable que reunim els requisits d'una nacionalitat (un eufemisme de compromís de què feren ús els constituents), una identitat diferent de la resta de l'Estat: una llengua pròpia no castellana, un dret civil no-castellà, institucions d'autogovern històriques, som un país arxipelàgic, etcètera.

Però, en política, especialment en democràcia, no basten les dades i les consideracions sociològiques, fa falta un ingredient fonamental: la voluntat de ser. «Sense somni col·lectiu, no hi ha país» ens diu Melià en «Els Mallorquins». El mallorquinisme polític és un nacionalisme civic, no ètnic, que accepta que la voluntat popular és l'única que legitima l'elecció del propi país i la seva relació amb la resta de comunitats del món, d'aquí la reivindicació del dret a l'autodeterminació. Després, jurídicament, serem senzillament els que els textos legals diguin que som. Agradi més o agradi menys. S'adigui més o s'adigui menys amb la realitat sociològica.

En un sentit diferent, es pot afirmar que sobre un sol territori hi poden conviure distintes nacionalitats. Tanmateix, tot i reconèixer els valros del sincretisme i del respecte que devem a les particularitats culturals, socials o religioses dels distints col·lectius, sempre ens trobarem amb el repte de trobar uns mínims del país que ens cohesionin a tots. Cal evitar que hi hagi mallorquins més mallorquins que uns altres.

Per això, els que compartim el repte de fer un sol país, solidari i pròsper, entenem que l'aposta per la llengua esdevé decisiva. La llengua és l'instrument amb el qual tots els ciutadans ens comunicam i el dipòsit de les vivències de les distintes generacions que han deixat pòsit sobre un territori. Per tant, o la llengua catalana esdevé el punt de trobada de tots els ciutadans que viuen a les Illes Balears, sigui quina sigui la seva procedència, sense secesionisme ni guettos lingüístics; o ho serà el castellà (o l'anglès o l'alemany) i el català deixarà de ser la llengua del país per ser la llengua ètnica dels indígenes, als quals, com a mínim durant un cert temps, se'ls seguirà anomenant, paradoxalment, «els mallorquins», «els menorquins» o «els eivissencs».

Som un país petit en un món globalitzat i, per tant, ens cal atribuir a àmbits territorials superiors la regulació sobre matèries mercantils, llibertat de circulació, diplomàcia, exèrcit, etc. Però, precisament perquè som un país petit, l'única manera que els ciutdans siguem veritables amos dels nostres destins, és que les nostres institucions exerceixen un amplíssim autogovern, perquè la nostra capacitat d'influència en les decisions en fòrums externs sempre serà migrada.

La proposta per l'autogovern és una proposta ultrademòcrata: el poder en mans de la ciutadania, del propi país. Un país d'homes i dones lliures que no volen ser regits per delegats provincials sinó per ells mateixos. La lluita per l'autogovern és la lluita per l'aprofundiment en la llibertat i la democràcia. No hem de pretendre que ens regalin res. A l'autogovern hi tenim dret, i els drets no es pidolen, s'exigeixen, amb dignitat i amb fermesa, i així ho farem el dia que en comptes de representants pusil·lànimes que reivindiquen la nostra condició província, triem dirigents coratjosos, amb vocació d'autogovern. Només així el país que coneixem podrà afrontar amb garanties, i amb il·lusió, la globalització del món i la construcció europea. Tant de bo entrem en el tercer mil·lenni amb la greu responsabilitat i el sa orgull de ser els amos del nostre futur.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris