algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 11°
11°

Les nacions sense estat a la Unió Europea

A la Unió Europea se li plantegen una sèrie de reptes a curt i mig termini concretats en la introducció de l'euro, la futura ampliació cap als països de l'Europa central i oriental "que forçosament haurà de comportar un replantejament del funcionament de les seves institucions", el repartiment dels recursos financers, la reformulació de la política de cohesió econòmica i social i la reforma del PAC. Aquesta construcció europea no estarà exempta de dificultats i d'incerteses.

La moneda única és una realitat a onze estats d'Europa des del primer de gener de 1999. L'euro representa la culminació del mercat únic implantat el 1993. És un signe de sobirania europea que ofereix noves oportunitats per a la societat europea i suposa un pas molt important cap a una unió política.

La pèrdua d'una parcel·la de sobirania per part dels estats membres que s'integraran a la moneda única queda plasmada en el fet que la fixació dels tipus de canvi, les determinacions de la taxa d'interès, l'emissió de moneda, etc. recauran en el Banc Central Europeu (BCE) amb seu a Frankfurt, en comptes dels respectius Bancs centrals dels estats membres. Ben cert que també fou una pèrdua de sobirania la pràctica supressió de les fronteres i els corresponents aranzels de duana, així com també ho va ser la Política Agrària Comuna i tots els acords que la Unió Europea té amb països tercers.

Els tres àmbits que tradicionalment configuraven la sobirania d'un estat (el territori i els seus límits, és a dir, la frontera, l'exèrcit i la moneda) han anat passant paulatinament a una entitat supranacional, la Unió Europea.

Les funcios que tenien les fronteres han desaparegut i aquestes darreres han esdevingut un lloc de retrobament i de cooperació. L'exèrcit es troba en plena transformació arreu i la seva condició europea (Eurocorps) serà sens dubte una realitat ben aviat a tot els països.

Tot aquest procés no comporta que els estats dasapareguin i deixin pas a les entitats nacionals, a les nacions sense estat per tal que aquestes omplin aquest buit de poder. De fet, és un procés molt més complex: ni els estats desapareixen, ni tampoc no cedeixen de manera gratuïta la seva sobirania. Els estats conserven una part important del seu poder i a més intenten controlar tant com sigui possible les institucions comunitàries, a les quals cedeixen part del seu poder.

A la Unió Europea el Consell de Ministres és l'òrgan decisori més rellevant i els darrers Tractats, el de Maastricht i el d'Amsterdam, no han decantat gaire la balança cap a les institucions genuïnament comunitàries, la Comissió Europea i el Parlament. D'altra banda, tot i l'increment de competències del Comitè de les Regions amb el Tractat d'Amsterdam, cal tenir en compte que el seu poder es veu encara molt limitat en el si de la UE.

A Europa hi ha autèntiques nacions sense estat, però els estats dels quals formen part continuen essent refractaris a reconèixer les identitats nacionals que suposin un canvi de l'actual situació. Hi ha una por manifesta als canvis a nivell intern dels estats.

Així doncs, les nacions sense estat ho tenen difícil per arribar a obtenir un reconeixement en l'àmbit de la Unió Europea. De fet, totes les manifestacions externes de la UE giren entorn dels estats, que es troben representats en el Consell de Ministres: les banderes dels estats són presents en els edificis comunitaris; les llengües de treball són les oficials dels estats membres; i en els mapes hi figuren de manera visible els estats.

És un fet que la UE ha de construir-se a partir de la diversitat dels pobles que la componen. El fet de cedir quotes de poder a les nacions suposa un reconeixement i una afirmació de la democràcia i de la diversitat cultural existent.

Si la Unió Europea vol ser realment una institució on els ciutadans, que en definitiva són els principals destinataris de l'actuació comunitària, es sentin representats, no pot oblidar les identitats d'aquests ciutadans. Si no és així, es corre el risc que aquests ciutadans la vegin com un ens aliè, que no té en compte les seves necessitats. La realitat d'aquelles nacions sense estat que tinguin prou entitat, prou força per fer-se un lloc en el mapa europeu ha d'acabar tenint el reconeixement que es mereix. Durant molts anys, fer-se un lloc en el mapa d'Europa, només podia aconseguir-se amb un procés de secessió.

Cal que els projectes nacionals exerceixin una pressió nacionalista constant i facin un esforç per tal de ser presents en el procés d'integració europea i també en l'àmbit internacional, en un marc cada vegada més globalitzat ja que, altrament, la tendència serà mantenir l'statu quo i corren el perill de veure's engolits per la força que aquests estats encara exerceixen, tot i la progressiva cessió de sobirania a les institucions comunitàries.

Joan Vallvé, diputat al Parlament Europeu

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris