cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
23°

Salvar la civilització

Potser pensareu que si un llibre comença així: «Poques vegades s'associa la paraula 'irlandès' (o 'irlandesa') amb la idea que expressa la paraula 'civilització'. (...) Els irlandesos són salvatges, irresponsables i encantadors, o taciturns, reprimits i corruptes, però no especialment civilitzats», jo no en continuaré la lectura i, molt manco, en parlaré ni en faré difusió públicament. Encara menys si, en comanar-ne l'edició original a una llibreria local que es dedica a la venda de llibres només en anglès, la responsable "una senyora encantadora, per altra banda" s'esclata de rialles a la sola menció del títol: De com els irlandesos salvaren la civilització.

Ja se sap, és pràctica habitual dels colonitzadors i vencedors en general donar per suposat que l'única civilització és la seva i no descansar fins que l'hagin imposada arreu, tot fent desaparèixer qualsevol vestigi "que no sigui purament folklòric o anecdòtic" de la «in»cultura amb què hagin topat. Completada la tasca, llavors permetran la defensa de les poques restes que queden «sense imposar res a ningú», és clar. A més a més, no s'arriben a explicar per què els colonitzats en qüestió no s'adonen que el camí més ràpid cap a la felicitat consisteix en l'abandó, com més prest millor, de llurs lleis i costums «salvatges» i l'adopció de la «civilització» forana.

És palesa aquesta actitud en el primer ministre britànic de l'època victoriana, Benjamin Disraeli, citat en la introducció de l'esmentat llibre de Thomas Cahill (publicat per l'editorial Debate en versió castellana de Francisco Páez de la Cadena): «Els irlandesos (...) odien el nostre ordre, la nostra civilització, la nostra emprenedora indústria, la nostra pura religió (...). Aquesta raça salvatge, inquieta, indolent, inconstant i supersticiosa no es mostra favorable al caràcter anglès». I donem gràcies encara que Disraeli ens considera una raça i ens concedeix sentiments "encara que sigui l'odi" propis dels humans, al contrari del també citat historiador decimonònic Charles Kingsley, que relega els irlandesos al regne animal: «M'intimiden els ximpanzés humans que he vist al llarg de centenars de quilòmetres d'aquell país horripilant. (...). Però veure ximpanzés blancs és terrible; si fossis negres, no es notaria tant, però tenen la pell, excepte quan està morena per l'exposició als elements, tan blanca com la nostra».

El llibre de Thomas Cahill és un relat entretingut i documentat de com Irlanda "«terra de sants i savis»" es va convertir en dipositària de la civilització occidental i el paper que varen tenir els monjos irlandesos "ni «salvatges» ni «ximpanzés blancs»" en la recopilació, transcripció i conservació de texts clàssics, en una època en què l'Europa continental era sotmesa a les invasions i saqueigs dels bàrbars. Situa l'esplendor de la cultura monàstica irlandesa en el context històric, com herència de l'antiga cultura celta que es caracteritzava, entre altres coses, per la intoxicació amb les paraules, la fascinació amb la màgia de les lletres, el concepte de la poesia com a part essencial de la vida, el llenguatge com a joc, i l'alfabetització com a acte quasi religiós. L'horitzó obert pel coneixement de les llengües sagrades "grec, llatí i hebreu" no va dur els escribes a abandonar llur llengua irlandesa: també varen transcriure, al final o als marges d'un text clàssic, proses èpiques i poemes amorosos i satírics que pertanyien a la tradició oral o, potser en algun cas, eren de creació pròpia. Gràcies a ells disposam avui en dia d'alguna mostra de la que es considera la llengua vernacle europea més antiga que ha sobreviscut en manuscrit.

Aquest món va començar a trontollar amb les invasions dels víkings, atrets pels objectes de valor atresorats als monestirs, i va acabar d'esfondrar-se amb les invasions dels normands i les conseqüències de l'annexió de l'illa a la corona anglesa. Encara al segle dotze està documentada la supervivència de tradicions tan antigues, i tan allunyades de la tradició judeocristiana, com la copulació pública amb una euga blanca com a acte d'investidura del cap d'un clan i d'un sistema legal que obligava a pagar una multa l'home que, per vessa, no jeia amb la seva dona i estipulava un dia a l'any, el dia primer de febrer, en què qualsevol dels membres d'un matrimoni "tant la dona com l'home" podia renunciar-hi legalment per pròpia voluntat. Les repercussions del xoc cultural que va representar l'intent de sotmetre aquest poble al jou del poble veí són encara paleses i, de fet, com bé diu Thomas Cahill, «la supervivència d'una identitat psicològica irlandesa és una de les meravelles de la història».

Per cert, com s'explica que pot sobreviure per aquets indrets, i sembla que bé, una llibreria dedicada a la venda exclusivament en anglès i no n'hi hagi cap, o no en conec cap, que visqui de la venda de llibres exclusivament en català, la llengua pròpia d'aquesta terra?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris