cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
19°

Poetes i lectors

No fa moltes setmanes, un bon amic i implacable lector de les meves beneitures, literàries i periodístiques, se'n reia de la meva ocurrència, en una entrevista amb motiu de l'edició d'un nou poemari, en la qual deia que hi havia més poetes que lectors de poesia. No era la primera vegada que posava de manifest aquest fet estadístic irrefutable. En el poemari Viatge al Cor, en un poema precisament titulat Estadística, ja ho deia en uns versos que, per la seva brevetat, em permetré reproduir: «Segons el darrer cens/ practicat a les llibreries,/ hi ha molts més poetes/ que lectors de poesia./ Això confirma la sospita/ que ni els poetes llegeixen/ poesia». Aquesta constatació, que pot semblar una exageració o una «boutade», no és un cas aïllat en el nostre panorama cultural. També hi ha més pintors que paisatges i ningú no en fa un gra massa. En aquest petit país d'inventaris paradoxals, pegues una potada i de les juntes de l'enrajolat surten artistes, la qual cosa no aconsegueix augmentar el nivell cultural de la població. Ni tan sols el del col·lectiu practicant de les diverses disciplines artístiques. Altrament, aquest seria un país culte.

He d'admetre, però, que hi ha més lectors de pintura que de poesia. Si més no, consumidors, tot i que els criteris selectius serien motiu d'una altra discussió. L'avantatge dels quadres respecte dels llibres resideix en el seu caràcter decoratiu. Les parets de les llars exigeixen teles per a vestir la seva nuesa. Les llibreries són manco exigents i es conformen amb porcellanes, fotos amb marc de plata, lloms simulats i altres estris que no requereixen lectures literals. Pel que fa a la poesia, la parenta pobra de la literatura segons Llompart, el sostre de consumidors es situa entorn dels dos-cents, si fa no fa. Això està molt en funció, òbviament, del comportament social de l'escriptor. Si té un cercle considerable d'amistats, la qual cosa no sol ser habitual en aquests éssers, incidirà positivament sobre les vendes. O si té el detall, envers l'editor, en un acte de màrqueting suprem, de morir-se, segurament el ressò publicitari es multiplicarà sota els efectes de la morbositat, però no ho veurà. Serà una campanya pòstuma digna de figurar en els manuals promocionals, però a un preu excessivament elevat.

Tal vegada, només tal vegada, la culpa no és tant dels lectors com dels escriptors. Perquè una cosa és escriure i l'altra editar. Publicar no deixa de ser una manifestació d'autocomplaença, una debilitat de la vanitat, d'altra banda absolutament necessària si la intenció de l'escriptor és compartir, comunicar-se amb els altres. Això no obstant, publicar s'ha convertit en un objectiu prioritari, independent dels criteris de qualitat, sempre subjectius, i la sedimentació de l'obra. Hi ha un altre fet significatiu. En aquest país la poesia, la literatura en general, es mou en cercles concèntrics, sovint egocèntrics. Pertànyer a una d'aquestes espirals pot ajudar a la difusió d'una determinada obra. Crear-se una aura d'excels o maleït, també. Però tot això queda molt lluny de les perifèries.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris