cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
22°

Avantguarda

És mort Joan Brossa, l'artista anarquista i extravagant, i sembla que tothom hagi oblidat de sobte la seva contrastada aversió a l'estès costum nacional dels copets a l'espatlla, en principi a l'espatlla de qualsevol, per sobretot a la de l'artista. Els seus "escassos o nombrosos, propers o llunyans: aquest no és al tema" lectors i coneixedors en podien tenir una idea diferent, per la facilitat, l'amabilitat, la contundència i la celeritat i el malbaratament d'encens amb què ha estat lloat, com la seva obra, i l'absoluta absència de qualsevol discussió, crítica o minoració del seu treball, ens tempten de pensar que s'havien equivocat i que ha mort, en realitat, algú que estava completament d'acord amb el pa que s'hi donava i que era completament de la colla de les nostres autoritats, dels nostres polítics, dels nostres crítics oficials.

O per ventura el que hem de llegir en aquest adéu"siau de què ha gaudit?, patit?, Brossa és un avís als navegants: ja no hi ha artistes marginals, desafiants, crítics, maleïts, revolucionaris, irreverents, perquè, en primer lloc, l'administració "les múltiples administracions" té prou poder per integrar, de grat o a desgrat, qualsevol dissident, amb independència que l'eina de la seva dissidència sigui la poesia, la pintura, l'escriptura o els haiku, de forma que només hi ha artistes integrats o desconeguts i, d'aquests, com que són desconeguts, ningú no parla de fer"ne miroies; en segon lloc, perquè cap crítica no és prou crítica i cap discrepància no és prou intensa per sobreviure al seu ressò oficial; en tercer lloc, perquè sempre hi haurà qui digui que aquest posat sense corbata i de barbaclara era una manera de fer veure el desig de Brossa de ser escoltat i admès en no sabem quina selecta tropa.

Brossa no va ser gaire amic d'homenatges ni d'això que es diu ser reconegut, i per tant el que ha passat no tè gaire importància, perquè si de l'obra de Brossa algú en tragués cap conseqüència pràctica, cap indicació del que hem de fer, seria acusat de ser un antiBrossa, un utilitarista, un pragmàtic, i exclòs ben ràpidament dels seus fidels. O potser com la poesia de Brossa no és en absolut una poesia d'emocions, de sentiments (sense excloure'ls voluntàriament ni ignorar"los) sinó de conceptes (si tingués lloc per explicar"lo gosaria dir que és una poesia científica) no ens hem de plantejar de treure'n cap dictamen.

Això és cert, però també ho és que dels qui en parlen, i amb la boca plena, ningú no ha recordat el seu tranc crític i, així, sense que el poeta hagi pogut fer res, la seva acidesa i ironia ben puixants i concretes, que nodrien el seu art i d'on segurament treia l'energia més que no del menjar diari o de la contemplació dels clàssics, han quedat en un no"res, en un buf fugitiu i fuit, en un record aigualit, integrat, absorbit, engolit i ple de plisses, i les seves obres, que resten, ho fan com a convencional i domesticada estèica, que pel que es veu no s'adreçava contra ningú i que a tothom somreia amb complicitat, com ho palesen les paraules i la sola presència de les autoritats polítiques, intel·lectuals, artístiques, de tota casta que, amb tot el dret, assistiren al seu funeral laic, civil, original i conceptual, apropiant"se de la darrera creació del poeta, alhora que ajudant a representar"la.

No ens enganyem més: Brossa era un radical, amb cervell i voluntat de ferro i posat de vellut i camisa de gerga "potser menys radical ara que vint anys enrere", i el seu missatge, si n'hi ha, difícilment pot ser escoltat i acceptat per molts que l'honoren. La culpa no és de Brossa; en realitat la culpa no és de ningú, perquè l'absorció de la crítica per la gola del poder és un mecanisme tan natural i precís com l'oxidació o com la successió de les fases de la lluna.

I continuem sense enganyar"nos: el braç de l'administració és tan llarg que el crit més arriscat i brivall esdevé plàcida i laudànica glosa un cop ha estat escoltat des del tron. Els polítics austríacs homenatgen Thomas Bernhard, després que els hagués insultat i criticat ferotgement durant decennis, després de dir"los, per exemple, que són, els polítics austríacs, insulsos i cobdiciosos, i que Viena és una claveguera (Hormigón, p. 94). Nosaltres li hauríem de posar, almenys, una placa a l'aeroport, que freqüentava, per allò de «ja em veig a Palma baixant de l'avi i amb el càlid vent africà a la cara» (Hormigón, p. 125). Els austríacs encaixen allò, i molt més, sense descompondre's i li tornen el gest, a Bernhard, amb un seguit d'homenatges, primer de silenci i més tard de discursos, amb la mateixa naturalitat amb què Sartre fou i és homenatjat pels francesos, després de dir"los que són pitjors que els austríacs, igual que els tsars, si poguessin, o quan puguin, homenatjaran Dostoievski, igual que a casa nostra ens menjussem Es mascle ros. Llarga vida a l'artista, i a la seva veu crítica i antipàtica, i que miri de sobreviure als copets a l'espatlla.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris