algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
23°

Fronteres

Des del seu privilegiat i provisional "i també, suposo, inoblidable" observatori a sis"cents quilòmetres sobre la Terra, des del qual va gaudir durant nou dies d'una visió per la qual molts "jo almenys" donaríem més que no tenim i a més hi afegiríem alguns anys de vida, Pedro Duque va dir que des de l'espai no es veuen fronteres. Ja ho sabíem, però envegem massa aquest home per contradir"lo, i no es tracta, doncs, d'això, sinó de pensar què vol dir aquest fet simple i conegut, però no tan nou perquè pensem que n'hem esgotat el significat: la imatge del nostre planeta flotant mansament en l'espai, la fotografia que prova als nostres ulls allò que la ciència ens atestava de segles ençà, a penes té algunes dècades, i ens sembla cada vegada que la veiem tan nova i sorprenent com la primera vegada que algú va fruir"ne: la bolla que és el nostre planeta amb el rerefons del negre de l'espai és una imatge poètica i estranya, i tan captivadora com pedagògica, perquè s'oposa amb rotunditat a qualsevol bandera, a tots els signes i els símbols que la gent enarbora per fer veure la seva diferència, per testimoniar la seva identitat, per anunciar el seu dret a ser o a fer alguna cosa que d'altres no són o no poden fer. És només un petit senyal de la nostra petitesa "n'hi ha prou a pensar amb l'escala del sistema solar, o de la nostra galàxia", però alhora un signe encertadíssim d'això que s'ha anomenat la consciència planetària: la realitat, no només física, que tots som habitants del mateix planeta, i que si tots fóssim conscients d'aquest fet ens seria molt més difícil aixecar"nos la veu, o la mà, com hem fet en la història i encara feim sovint. Tots som astronautes del planeta Terra, he sentit dir a Andreu Ripoll "un dels mestres, bons mestres, vista la trajectòria de l'alumne" de Pedro Duque, en frase que entre altres idees ens serveix com a magre consol als qui envegem Pedro Duque més que a Donald Trump, Michael Jordan i Brad Pitt plegats.

Encara hi ha qui diu que l'astronomia i els seus voltants són un territori inútil, però aquesta imatge privilegiada, que ha costat milers d'anys obtenir, ens permet una lectura tan profitosa com obligada: des de l'espai no hi ha fronteres. També és cert que han estat els nord"americans, amb algun ajut europeu i d'altres contrades, els qui han engegat el Discovery a l'espai, així com feren amb el llarg seguit d'enginys que l'han precedit, i que sobre la coberta ceràmica de la llançadora hi són estampades amb una pintura ben indeleble les barres i les estrelles. I sobretot que, malgrat que no es vegin les fronteres, tothom, o gairebé, vol ser nord"americà, amb vols espacials o sense: ningú, ningú que ho sigui i que conegui mínimament les alternatives, vol ser malgaix, malai o peruà.

Què vol dir que no es veuen les fronteres? Que tots hem de parlar anglès, només anglès? Que tots els sistemes polítics són iguals? Que el codi penal del Sudan, si n'hi ha, és bescanviable per l'holandès? Que hem d'esborrar"les, les fronteres, a efectes comercials, o de nacionalitat? Que la diversitat és "sempre, o de vegades" un inconvenient? Que tots hauríem de ser iguals? I com? Hi ha molt a parlar al voltant d'aquesta afirmació sucosa i alhora trivial i poètica i, crec, optimista. Hi ha molt a parlar perquè el mateix Pedro Duque se'n va dur, en el seu lleuger equipatge d'astronauta, una bandera espanyola, i una de Mallorca, em sembla, i ha contat als seus companys de viatge les meravelles del nostre país, i de la nostra illa, espero.

Hi ha i no hi ha fronteres. No es veuen des de l'espai, però això no vol dir que no n'hi hagi. Des de l'espai, a l'altura que volta el Discovery, es veuen poques coses fetes pels homes: la murada xinesa, diuen que fins i tot des de la Lluna, alguna carretera ciclòpia, un parell de focs cremant boscos i donant pas al desert, segur que algun desastre ecològic més. Tampoc no es veuen les fronteres en terra estant, però hi són. Hi ha les petites fronteres que ens posem sense adonar"nos, i gairebé sense voler, les que expliquen que ens costa desfer"nos dels nostres lligams, que no entenem moltes llengües, que ens agrada tornar a casa. I hi ha les veritables fronteres, les de la geografia i de la política i de la història, i les de la fam i la por, i les de les persecucions i les dels enfrontaments, i les del coneixement, i les del silenci que amaga els crits dels qui són més enllà de les nostres fronteres.

No hi ha fronteres per a un astronauta, però un astronauta és un ésser privilegiat, i igual que quan vola per damunt l'atmosfera per a ell no hi ha fronteres, tampoc no n'hi ha quan és a terra. Crec que entenc què volia dir Pedro Duque, i que forma part del que volia dir que el fet que les fronteres no es vegin des de l'espai ens obliga a pensar per què per a molts d'altres éssers humans les fronteres, tot i que invisibles, són nombroses i rigidíssimes, i que superar"les és per a molts un somni tan llunyà i impossible com arribar a contemplar el globus terrestre surant erràtic i silenciós en l'espai.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris