cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
15°

Tintín i nosaltres

Aquest gener fa 70 anys que Tintín va aparèixer per primer pic a les planes de Le Petit Vingtième, el suplement infantil del diari Le XXè Siècle, amb l'objectiu de predisposar els més petits contra els comunistes soviètics. Des d'un primer moment, per tant, moltes personalitats polítiques ja es varen indignar, proclamant més o menys que aquelles coses no eren per a ser llegides per nins petits i, per extensió, per ningú. Mentre se seguiren les publicacions dels números de Tintín, i mentre aquests llibrets s'anaren traduint de cada vegada a més idiomes, es generaren un parell de polèmiques, unes d'elles al voltant de la part ideològica i unes altres sobre la part estètica. Des d'aquí on escric aquest articlet no tenc a mà cap còmic de Tintín, així que aquestes quatre anotacions les he de fer sense poder observar: les he de fer només des de la perspectiva del record; tot i que no és just dir aquí «només», perquè el record, si bé no permet que ens detinguem en fets exactes i puntuals, ens dóna una visió més general i ens fa pensar en el que, inconscientment, hem destacat més de la nostra lectura o experimentació.

Les discussions de caire ideològic estan justificades pels continguts polítics i humanitaris de Tintín, a vegades un poc xocants com per exemple la xenofòbia "sobretot a Tintín al Congo" i l'anticomunisme descarat. De per totes bandes hi ha hagut crítiques a aquests trets nazis: sense anar més enfora, a Mallorca el llibre Un puput de cresta molla que recull una polèmica entre professors de català i espanyolistes, utilitza unes imatges de Tintín al Congo per construir una metàfora on els mallorquins som els negrets subnormals, i els espanyols són el Tintín dictatorial. Però les idees del creador de Tintín, Hergé, no interfereixen a la qualitat del còmic, per molt que alguns lectors caps quadrats siguin incapaços de veure la distinció. I, a més, el tractament essencialment ingenu i la utilització molt puntual d'aquestes idees, pot fer pensar "a mi, em fa pensar" que Hergé no tenia normalment cap intenció d'acostar els principis nazis i racistes al seu públic, sinó que en moments molt concrets de la seva vida i de la vida d'Europa, va expressar les pors i els dubtes a la seva obra, sense mirar més enllà. I crec que això queda demostrat pel caràcter políticament ambigu de Tintín.

Les polèmiques que afecten la part artística i estètica han estat provocades per autors de còmic, i s'hi han entrevist dos bàndols clarament oposats: els partidaris de l'anomenada «línia clara», de còmics com Tintín, i els defensors de la complexitat plàstica. No és més que l'etern enfrontament entre autors tocats de classicisme contra autors més exaltats dut al món del còmic. Els àlbums de Tintín se situen netament dins la tècnica de la línia clara, en una recerca de la síntesi i amb una tendència cap a les imatges estàtiques. I el personatge que s'acosta més a aquest cànon d'Hergé, el personatge més «sintètic» de tots és, precisament, en Tintín, que amb la seva cara llisa com un cul representa la moderació i la inexpressivitat superficial.

L'estètica de Tintín, el seu humor subtilíssim i ingenu, i els seus valors burgesos i tirats cap a la dreta "els valors, perquè com acab de dir això de la política no està clar!", acosten aquest còmic al nostre Noucentisme "així com a altres moviments literaris classicistes d'altres països. I encara en aquest sentit, potser podem establir un paral·lelisme politicosocial entre alguns dels nostres intel·lectuals burgesos, que lligats al seu materialisme i capitalisme col·laboraren amb els dictadors espanyols, i Hergé, que ha estat sempre acusat "i sembla que amb raó" de col·laborar amb els nazis alemanys durant l'ocupació del seu país, Bèlgica, petit i "quasi" indefens com el nostre. Totes aquestes similituds entre les dues nacions necessàriament fa que nosaltres també tenguem un còmic autòcton que respon a la «línia clara» i a altres condicions noucentistes encara que menys conflictiu: en «Massagran». Si deixàssim de llegir totes les obres que contenen valors que no son els nostres, llegiríem ben poc i assimilaríem menys; per tant, Tintín, Massagran i similars, llegim-los per mantenir despert aquest santet encantador que alguns de nosaltres tenim a dins. I mort als censuradors ideològics!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris