algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

Euro i la crisi de l'estat-nació

Evidentment, l'1 de gener de 1999 passarà a la història com el dia en què es va iniciar el camí definitiu de la unificació monetària, com la data d'inici del termini de desaparició de les monedes de cada estat membre de la Unió Europea a excepció feta de la Gran Bretanya i de Suècia. De les implicacions econòmiques se n'ha parlat a bastament i se'n continuarà parlant per gent experta en la matèria. El que, des d'una perspectiva d'una nació sense estat, ens pot interessar destacar, és la distorsió que del concepte clàssic de poder produeix aquesta desaparició de les monedes regionals, per utilitzar termes comuns en la construcció europea.

Interessant perquè aquestes monedes reuneixen dues vessants prou importants en el que va ser la configuració de l'estat-nació nascut amb la Revolució Francesa. Per una banda, personifiquen una de les potestats, teòricament, considerades com a consubstancials a l'estat i, per tant, mai transferibles. Per un altre costat, suposen la caiguda d'un dels símbols d'identitat més presents en la quotidianitat de la gent. Certament, encara som a un període on el protagonisme abassegador en la vida col·lectiva és dels estats; tanmateix, la desaparició de les fronteres administratives i la mort anunciada de les divises són fets que, com a mínim, trastoquen l'esquema vigent. Som en plena evolució, el buidatge competencial de l'estat és una realitat constatable. És veritat, que jurídicament encara la sobirania es troba en mans de l'estat, i això vol dir que és plantejable que determinat país pugui decidir, en ús del seu darrer poder, sortir del procés i romandre'n al marge; ara bé, també és veritat que resulta una opció difícilment imaginable i que, tot i que no se digui expressament, aquesta sobirania ha trobat una certa limitació, i és, en conseqüència, una mica compartida. Si a aquesta erosió des de dalt hi sumen la reivindicació de les nacions sense estat molt especialment, però també de les regions en sentit estricte, acabarem vislumbrant els motors de l'evolució, apareixent un altre ens que s'afegeix a la petició d'una parcel·la del que anomenam sobirania. És a dir, allò de la sobirania compartida és un pastís en què pel cap baix s'hauran de fer tres bocins.

Deia però, que hi havia un factor simbòlic a tenir en consideració. Quan sortim al carrer duim amb nosaltres per necessitat i costum, un objecte que duu inscrita la marca Espanya; segurament, és la cosa que més utilitzam amb una clara connotació identitària. No oblidem que els balears tenguérem moneda pròpia, un temps. Un símbol no únicament ha de tenir la fundació representativa (una bandera), sinó que també pot sumar una funció pràctica com és el cas de la divisa. Si un senyor, de qualsevol punt de l'estat, entra a un banc a qualsevol país del món i demana que li canviïn posem quatre bitllets de deu mil en la moneda de circulació del país en qüestió, és ben previsible que el caixer, si es vol fer el simpàtic, digui allò de: ah! spanish. És a dir, donarà identitat en aquell senyor, identificarà nacionalment (i aquí hi ha el problema) el sol·licitant de l'operació. En la mesura que la identitat espanyola no és diversa i plural, sinó uniforme i homogeneïtzadora; aquesta identitat és viscuda conflictivament pels ciutadans de les nacions minoritzades. Per això es valora positivament la desaparició d'un dels símbols de la identitat que durant segles ha lluitat per fer desaparèixer la nostra personalitat. No és només un tema econòmic, existeix una vessant nacional gens menyspreable. Sense pessetes, a la recerca de seleccions autènticament nacionals, normalitzant la llengua i la cultura, arrelant l'imaginari col·lectiu; l'angúnia, els decrets d'humanitats i les sortides de to es poden generalitzar perquè és normal que els defensors de les essències pàtries tenguin els budells regirats, perquè el conflicte, intents de mala fe d'obviar-ho a part, existeix. Aquesta és una visió optimista que subratlla els factors positius, els hem de saber aprofitar. Tot i això, no siguem ingenus, el conflicte continuarà i nosaltres seguirem essent la part feble.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris