algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 14°
14°

Intel·lectuals i menfotisme

A final dels anys seixanta i començament dels setanta hi havia molts d'intel·lectuals i professionals indiferents a la lluita del nostre poble per la llibertat. Supòs que per a ells organitzar-se era «perdre el temps». Aleshores en coneguérem molts, d'esquerrans de uisqui i xerrada de cafè. La «gauche divine». Però molts d'aquests pretesos intel·lectuals no en tenien res, ni de «gauche» ni de «divine». Menfotistes sí que ho eren. Menfotistes i cínics, tan sols preocupats per anar a fer de «picadors» a les platges de moda. Era la cultura del diner fàcil i de barrinar sempre que es pogués. La nostra cultura, la lluita per l'autodeterminació, ximpleries de quatre folls. I així s'ha bastit el que s'ha bastit: carretades d'oportunistes, la negació absoluta de qualsevol tasca solidària en el camí del nostre redreçament nacional i social. Just ara mateix, l'escriptor Miquel Ferrà Martorell (vegeu l'article «Quan els escriptors es fan la traveta (1973)», aparegut en el Diari de Balears), parlava de la manca de solidaritat amb la lluita del nostre poble de tota una sèrie d'intel·lectuals mallorquins. La reflexió de Ferrà constata la permanència "25 després dels fets que narram!" de la insolidaritat i menfotisme generalitzats en el ram de la ploma. Escriu el nostre bon amic: «1973. El dictador encara era viu però la nostra intel·lectualitat ja es movia des de feia temps cap a la democràcia i apareixien a les llibreries les primeres obres filosòfiques de Marx, de la història de l'obrerisme i era desenterrat Turmeda i Alomar i Rosselló-Pòrcel. Assistíem a representacions teatrals com la del Retaule del flautista que es convertien en un autèntic míting democràtic i antimilitarista. La meva bústia, dia sí i dia no, apareixia plena de fulls 'subversius', del partit comunista o dels sindicats... I dins aquest clima tan llenegadís, tan perillós, quan la germanor literària era tan necessària entre els escriptors en llengua catalana, aparegueren disputes, rancúnies, paraules agres...».

I és en aquest temps de lluita i esperances col·lectives quan es veu més clarament l'esperit de capelleta elitista, la buidor moral, el cinisme de molts dels nostres intel·lectuals (i aquí podríem parlar de professionals en general, no solament d'escriptors, ja que també metges, professors, arquitectes, sacerdots, etc, etc., demostraren una indiferència total i absoluta envers la lluita del poble mallorquí i dels pobles de l'Estat cap a la llibertat). Miquel Ferrà escrivia molt encertadament l'any 1973: «Rivalitat dins ca nostra. El periòdic, en les millors plomes d'avui al servei de la nostra cultura autòctona, exposa sovint punt de vista i opinions diverses que m'han fet veure una realitat ben trista. Diuen alguns forasters que nosaltres, els mallorquins, som gent tancada, poc oberta a l'exterior, i sobretot, una gent amb manca d'entusiasme, indiferent per a les nostres coses i negativa en qüestió de noves idees i de futures innovacions. Entre els nostres escriptors no hi ha unió d'esperit com no n'hi ha dins aquesta nova societat mallorquina nascuda del monocultiu turístic i... Dintre dels escrits més o menys polèmics de diverses personalitats de la nostra literatura, en lloc de parlar de drets comunitaris o d'animar l'acció de l'un o l'altre per fer de bona fe el millor que sap per tal d'enriquir la nostra cultura, s'hi veu l'agressió personal, la pitjor intransigència, la gelosia, el monopoli, la caparrudesa, les lluites de clan, les fronteres tancades als nous valors, la falta de comprensió dels vells cap als radicalismes dels joves i al mateix temps el cas contrari...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris