algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 14°
16°

Autonomia i institucions públiques balears

El llibre de Bartomeu Colom que just ara acaba de sortir, Les institucions públiques a les Balears (1977-1998), és un d'aquells estudis que no sols s'han d'agrair sinó també recomanar a qualsevol ciutadà que viu en aquesta terra. Mai en tantes poques pàgines i amb un estil tan senzill no s'havia explicat i analitzat el procés autonòmic que s'inicià a partir de 1977 alhora que la seva plasmació institucional amb l'Estatut d'Autonomia que es va aprovar l'any 1983. Una realitat institucional absolutament diferent a l'anterior. Com diu el mateix autor «en vint anys hem vist com s'extingia la Diputació, emergien els consells insulars, la Comunitat Autònoma i l'Administració de les Comunitats Europees, com disminuïa l'Administració perifèrica de l'Administració de l'Estat en benefici de l'Administració de la Comunitat i com es democratitzaven els ajuntaments».

Aquesta i no una altra és la realitat. Una realitat sovint no cabalment entensa ni pel ciutadà ni pels mateixos dirigents socials. B. Colom recorda que «amb les institucions públiques a les illes Balears es produeix una paradoxa important. D'una banda, les institucions són omnipresents, especialment en els mitjans de comunicació. Això no vol dir, però, que siguin prou conegudes pels ciutadans». I aquest coneixement es fa necessari si es té en compte aquests importants canvis que s'han produït. Canvis «que entronquen amb la tradició històrica, i que, redreçant el rumb dels darrers 270 anys, ens permetran de deixar ben orientada la qüestió del model organitzatiu politicoadministratiu de les illes Balears de cara al segle XXI».

El seu treball és de comprensió de tot l'entremat institucional així com de les relacions que se'n deriven. Però també és una anàlisi valorativa d'aquest període de temps, molt curt o molt llarg segons des de quina perspectiva es miri. Potser més d'un nacionalista que s'inspira en el fonamentalisme "aquells que no fan ni deixen fer perquè estan entre el tot o el no-res" la valoració serà una altra i no entendran positivament tot el que ha significat aquest canvi. Altres "com jo mateix" que prefereixen caminar així com sigui possible a restar neuròticament pensatius a la vora del camí, veuran que s'han fet coses abans impensables. D'entrada, una gran democratització de la societat. I pels que dins grans dubtes i vacil·lacions s'entregaren fa vint anys a fer possible un marc que obrís les portes de l'autogovern, el llibre de B. Colom ha de representar un argument reconforable ja que confirma que no es va perdre el temps ni les il·lusions i es va aconseguir allò que en aquell moment va ser possible aconseguir.

Un treball de clarificació dels diversos nivells institucionals que sorgiren amb l'Estatut d'Autonomia i les lleis generals de l'Estat: municipis, consells insulars, la Comunitat Autònoma (Parlament, govern i la seva administració). Tots ells relacionats i alhora connectats amb l'Administració perifèrica residual del govern central i de la nova realitat de la Unió Europea. D'una manera especial, en tant que és la major novetat institucional, cal remarcar el capítol dedicat als consells insulars, model que li sembla encertat i «que no arriba a la intensa descentralització interna del País Basc en els seus territoris històrics, però tampoc no és el model canari, ja que els consells insulars reben més poders administratius que els cabildos. Tenim fixades les bases d'un excel·lent model organitzatiu politicoadministratiu».

No obstant això, com l'autor recorda en les seves conclusions i ja reflexionant sobre les virtuts no aprofitades de l'autogovern, en no dur a terme una política inspirada en allò més pregon, és a dir, la personalitat històricocultural, «no s'han consolidat ni desenvolupat, precisament, les característiques de nacionalitat comuna dels pobles de les Illes ni s'ha realitzat la necessària tasca de vertebració i cohesió de la societat... Aquesta passivitat en l'exercici de competències d'alt contingut polític es tradueix en una pèrdua de contingut de l'autogovern, que, aquesta vegada, no és imputable únicament a l'Estat». I és que els dirigents que iniciaren l'aplicació de l'Estatut ni tenien prou conviccions autonòmiques ni estaven prou preparats per a fer-ho. Aquesta és gran paradoxa d'aquests vint darrers anys: els que més havien treballat per fer possible l'Estatut hagueren de restar al marge de la seva aplicació. Ben mirat, crec que hi ha pocs precedents històrics com aquest. Un llibre per llegir i tenir sempre present, escrit per un il·lustre professor en dret públic i alhora un ciutadà patriota, sense adscripcions polítiques, però des de sempre moralment compromès amb la seva terra. Aquestes circumstàncies el fan doblement recomanable.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris