algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
14°

Fruita

Hi ha paraules que tenen mala premsa. Com alguns personatges, de vegades membres de gremis tan indefinits com el dels polítics o tan reduïts i concrets com el dels entrenadors de futbol del país on s'escau la millor lliga del món, i segurament del nostre sistema solar. No crec que faci falta posar-ne exemples, de cap dels dos, ni és el moment de discutir si aquest fenomen és merescut o no.

El fet és que hi ha paraules que tenen mala premsa. Cauen sense gaire renou en un forat de significats obscurs i reprovables, o pugen fins a esdevenir la causa d'una successió d'allaus de problemes, tragèdies i absurds, associant-se ningú sap per què a un tot de motius per fugir, dissimular, escapolir-se o canviar de tema; són paraules sospitoses, incòmodes, que pateixen amb l'equívoc el principi del seu desús.

Exemple: paraules com autoritat, televisió o radical tenen mala premsa. Les diverses i sempre prolífiques autoritats són cada dia més visibles, la televisió regna sobre el planeta i sobre ella mateixa, però els seus noms grinyolen en qualsevol discurs i tenen pocs amics. I qui parla d'autoritat o de televisió es taca d'un misteriós i automàtic traç d'aberració, i convida a pensar en algun desastre imminent o ajornat. Qualsevol persona, idea o acció titllat de radical ens transporta a escenes on grapats de joves emmascarats cremen autobusos, criden, amenacen. I així es repeteix la paraula en els mitjans, associada a fets reprovables: «joves radicals...». Aquesta paraula ha estat infectada, amb l'ús, i morirà si no la guareixen allunyant-la d'aquestes imatges.

Molt rarament hom pot sentir que joves, o adults, o adultes, radicals fan una feina radical ajudant al pròxim o capficant-se radicalment damunt un ordinador o un microscopi, o trien radicalment o estudien, o treballen, radicalment. Perquè també hom pot ser radical a l'hora de defensar les llibertats bàsiques i no bàsiques, de rebutjar els fonamentalismes, la pseudociència, els silencis que mantenen la ignorància, l'oblit imposat, de distingir els canvis inevitables d'altres on algú tria el futur, de fer arribar la democràcia (que si no és radical, no ho és del tot) a més àmbits, de participar, d'estendre el món digital i el seu radical moltó democràtic, de complir la llei, moltes vegades una cosa que, en cas de donar-se, seria veritablement radical.

Ara que les ideologies són al fons del mar, l'únic gran factor per apreciar les diferències en l'acció política potser sigui la mesura de com és de radical la defensa de moltes idees. El que no sembla gaire radical és anar fent, anar mantenint viu el gènere literari de la retòrica política buida, adobar la desproporció entre les massa paraules i els pocs canvis. Millor buidar la paraula definitivament de significat: radical no vol dir res, moderació o equilibri tampoc. Només els fets parlen.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris