algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 13°
13°

Surrealisme

A Barcelona, a la Fundació Miró, hi ha un exposició molt ampla i estructurada de l'obra de René Magritte. Sempre és interessant repassar i revisar, reveure, allò que un dia ens va atraure. I, sens dubte, el surrealisme va fascinar molta gent de la meva generació. Peus que tornen botes quan passen del turmell, figures de guix que sagnen, paisatges trencats com si fossin un mirall, mantenen la capacitat de provocar i desconcertar l'espectador. La invitació a desconfiar de les aparences es fa ineludible. I tothom surt persudit que sospitar de tot allò que sembla obvi és una pràctica molt saludable.

L'exposició de Magritte serveix per confirmar, almenys en el meu cas, una pèrdua d'interès pels elements freudians i onírics de les tècniques surrealistes, però, en canvi, enforteix la convicció que va ser la resposta més lúcida que es podia donar al desgavell d'aquella guerra del 14 que, amb la pau de Versalles pel mig, no va acabar fins al 45. A la irracionalitat, les persones sensates només podien contestar amb més irracionalitat. Era l'única manera de no fer"se còmplices d'aquella impostura hipòcrita, interessada i benpensant de l'Europa d'entreguerres. I, per això, encara és actual el surrealisme.

Hi ha polítics convictes de delictes greus que, davant les envestides dels adversaris, fan el paper de don Tancredo i, ben quiets i amb el posat del tantes me'n diguis, aconsegueixen que els contrincants dubtin si ataquen un moble o un diputat. Quan un veu això, pensa que Magritte no arribava tan lluny quan pintava un paisatge nocturn davall un cel a ple dia.

Hi ha estraperlistes de la parla, quintacolumnistes del castellà, que quan proclamen la defensa de ses llengos baleàs van molt més enllà en la paradoxa que Magritte quan pintava una pipa i posava com a explicació: «Això no és una pipa».

Al meu poble sempre hi ha hagut més rauxa que seny, i per això va ser l'únic en tot l'estat on un curiós invent anomenat Partit Demòcrata Popular va treure majoria absoluta a la Sala. Un fet tan portentós mereixia una resposta adequada i l'enginy felanitxer va estar a l'altura de les circumstàncies: va néixer un partit polític que, com a programa electoral, proposava tancar l'Ajuntament per inútil i fer-ne un colomer. Varen obtenir dos regidors i ja fa tres legislatures que hi són. És l'única vegada que he vist contestar políticament els cadufos de l'ordre establert amb els balbuceigs subversius del dadaisme.

Si la qualitat de l'obra d'art s'ha de mesurar per la capacitat d'evocació i per les reflexions que desperta, malgrat una realització simplement passable i una tècnica volgudament impersonal, Magritte és un gran artista.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris