algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
16°

Per la recuperació d'un defenestrat

Les eventuals contribucions de tot pensador són sempre parcials però pel fet que siguin parcials seria absurd de menystenir"les. Talment com seria ben irracional despreciar "si podem dir apreciar no sé per què no hem de poder dir despreciar" o rebutjar cap aliment per no esser complet. Superada l'època de la lactància, tots ens nodrim d'aliments incomplets.

Definitivament, no tenim dret a esperar de cap pensador que ens doni o proposi tota la veritat. Però igualment tampoc tenim dret a refusar el pensament de cap filòsof "i ja és que aquest mot ens sona molt estrany, com d'un altre món" en bloc. Ambdues tesis són perfectament aplicables a l'obra d'Eugeni d'Ors, una de les poques contribucions catalanes al pensament durant el segle que estam a punt d'acabar.

És clar que, entre nosaltres, sembla que ha existit i existeix una certa tendència a arrufar el nas o el musell davant tot pensament teòric. Com si el pensament no ho fos sempre, teòric. Manejar idees ha resultat sospitós tothora entre els qui tant presumim de ser pragmàtics. Tanmateix, una bona idea pot esser tan pràctica com qualsevol altra eina. Perquè, d'eines, no n'hi ha únicament de materials. Les idees no són altra cosa que eines; d'una altra classe, és cert, però instrumentals també. I, al cap i a la fi, com ha deixat dit el mateix Ors, «tots els llibres que diuen que no hi hauria d'haver metafísica" són llibres de metafísica».

Certament, la metafísica no ha estat pròpiament l'especialitat de Xènius; les seves aportacions més significatives s'han fet en el camp de la filosofia de l'art. Però digués el que digués Unamuno, l'estètica no és pròpia sols dels infants, ni prop fer"s'hi. La comunió dels sants, la col·lectivitat, també necessita d'una filosofia de l'art. Els esteticismes no han de poder fer"nos menysprear l'estètica.

És cert que, en les immediacions del segle XXI, el noucentisme ja hauria d'haver trobat el seu lloc "digne del tot" en el passat. Resulta més aviat escandalós que això encara no sigui exactament així. La cultura catalana patirà un dècalage mentre no s'esvaeixi el persistent neonoucentisme que encara ens empastifa i ens acuba. Però el problema greu és el dels epígons, no el del cappare teoritzador.

Òbviament, trobam en el Glossari molts de dictats que ja no ens acaben de convèncer, que ja no acaben de fer paret. Però això no vol dir que encara no siguin estimulants. «De misteris a la manera de Péguy, ja n'han fet a París una mica massa». «Contra una opinió moderna molt acceptada, jo sóc partidari, en literatura, de la separació dels gèneres». «Home sóc, i res humà per estrany tindria. Per mediterrani sóc, i llavors tinc el deure, si no la necessitat, que moltes coses restin estranyes per a mi». «L'art comença a Grècia i no gaire més abans que Fídias. Decau en l'Edat Mitjana i torna a prendre empenta en el Renaixement». «Tot el mal de Catalunya "ho havem repetit moltes vegades" ve de no haver"lo viscut, el Renaixement». «Nosaltres havem d'ésser els devots de l'Ordre, i Walt Whitman és el servent del Caos». «Un artista solitari és sempre, més o menys, un artista mutilat». «El Gust és sempre una cosa social...», afirmava el Glossador el 3"XII"1910, per a asseverar el 10"III"1911 «no puc privar"me de creure que sóc oposat essencialment al món exterior, perquè aquesta oposició és, dins la meva consciència, un fet personal irreductible». «A pensadors com Emerson podem anomenar"los els impressionistes de la Filosofia. I d'aquí ve que Emerson ens sia insuportable». «Excloure, excloure. Tot el que és clàssic té per norma i per llei: excloure». «El que les ànimes cercaven en la literatura russa era sempre, en el fons, una lliçó d'anarquia. El que avui cerquen en la Revolució Russa és, en valor absolutament opost, una lliçó d'autoritat».

El mateix Ors ens ha deixat també la rotunda afirmació següent, amb la qual ens sentim totalment identificats: «Ningú no cerqui de salvar"se tot sol!" és molt repetit en el Glossari... O ens salvarem plegats, o ens perdrem plegats». En qualsevol cas, quedi clar que el fet que l'estètica orsiana ja no sigui funcional a hores d'ara, no pot justificar cap tipus de condemna en termes absoluts. De cap de les maneres hem pretès de «carregar"nos» o de «posar en evidència» el seu pensament. Ben al contrari, bé caldria de recuperar"lo. Fins i tot en aquells casos en què , eventualment, sols pot servir"nos de provocador. Perquè de provocadors d'aquesta mena, no en tenim gens de sobra.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris