cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
15°

Exclusió social i globalització econòmica

Fa vint anys es parlava molt de la pobresa al nostre país. Avui també se'n parla, però es posa més l'accent en l'exclusió social: la tragèdia dels nostres pobres és que han quedat despenjats de la vida social normal. Han caigut del tren i ja no poden tornar-hi a pujar: n'han quedat exclosos.

Als nostres països d'Europa occidental, l'exclusió social és fruit sobretot de l'atur, que en aquests darrers temps ha crescut enormement. Des de 1970 fins avui, l'atur a França ha passat del 2'6% de la població activa al 12%, a Alemanya de l'1 a l'11% i a Espanya de l'1'5 al 19%. Ethan B. Kapstein, director d'estudis del Consell de Relacions Exteriors de Nova York, escrivia ara fa dos anys: «Els europeus han creat una generació perduda de treballadors i per això ara estan patint un augment de criminalitat, drogoadicció, violència contra els immigrants i augment de popularitat dels grups polítics extremistes».

Als Estats Units (i també a Anglaterra) l'exclusió social més aviat ha pres la forma de «sous-escombraries». També des de 1970 fins ara, així com el poder adquisitiu del salari per hora del treballador amb estudis universitaris pujava una mica (de 15'5$ a 15'7), el del treballador sense estudis universitaris baixava ( d'11'2 a 9.9$). El poder adquisitiu del 10 per cent més ric del país augmentà un 18% mentre el del 10% més pobre baixava un 11%. Els ingressos del 20 per cent més ric de la població, que eren 7'5 vegades els ingressos del 20 per cent més pobre, han passat a ser 11 vegades el ingressos d'aquest 20 per cent pobre. El guany del director executiu d'una gran empresa, que era 40 vegades el salari del treballador mitjà, ara és 190 vegades aquest salari del treballador mitjà. La revista The Economist comentava: «(...) Japó i Alemanya (...) gaudeixen (...) de ciutats més segures que les societats menys igualitàries com la nord-americana i l'anglesa. (...) Alguns comentaristes temen que diferències més grans en els ingressos a Nord-amèrica i a Anglaterra portin a desordres socials»

Confirmant això darrer, Jeremy Rifkin constatava que als Estats Units actualment «un de cada quatre homes adults d'origen afroamericà (és a dir, negres nord-americans) es troba o en presó o en llibertat condicional».

Resumint el que està passant tant a Europa com als Estats Units, Ethan B, Kapstein es preguntava: «És possible que el món estigui avançant cap a un d'aquests tràgics moments que farà que els historiadors es preguntin: per què no es va fer res a temps? Eren inconscients les elits econòmiques i polítiques dels profunds trastorns que el canvi econòmic i tecnològic estava causant als treballadors? Què els impedia fer els passos necessaris per evitar una crisi social mundial»?

Curiosament, aquest període en què s'ha empitjorat la situació social ha coincidit amb els anys en què l'economia mundial s'ha globalitzat: les exportacions han augmentat molt i les multinacionals cada vegada han creat més filials a l'estranger. Per exemple, les exportacions de mercaderies dels Estats Units han passat de ser un 4 per cent del seu PIB a ser-ne un 8 per cent, i les del Tercer Món han passat de ser el 8 per cent del seu PIB a ser-ne el 20 per cent. A més a més, els països rics ja no compren al Tercer Món només matèries primeres sinó cada vegada més productes manufacturats: el pes que aquest darrer tipus d'importacions ha tingut en el que consumeixen els països rics s'ha duplicat en aquest mateix període.

Davant d'aquesta coincidència s'ha aixecat la sospita que l'arribada de productes barats del Tercer Món ha estat la causa de la baixada d'activitat a Europa occidental i de l'empitjorament dels salaris de la mà d'obra no qualificada als Estats Units: la nostra mà d'obra no qualificada no ha pogut competir amb la mà d'obra no qualificada i sobretot molt més barata del Tercer Món. Ells ens haurien inundat amb els seus productes i a més les nostres multinacionals haurien tancat fàbriques aquí per anar a posar-les allà.

Per exemple, el sou per hora a la indústria tèxtil al Estats Units és entre 10 i 20 vegades el de Malàisia, Filipines o l'Índia, o 10 vegades el de Tailàndia, o 3 o 4 vegades el de Corea o Mèxic.

De tota manera, tant la manca de formació de la mà d'obra, com la manca de serveis tècnics i econòmics adients al voltant de la fàbrica, com la cultura burocràtica o corrupta del funcionariat del país, redueixen la productivitat i fan que aquests sous inferiors moltes vegades no es tradueixin en costos inferiors. Per això, els costos en mà d'bra per obtenir un metre de tela a Malàisia, Filipines o l'Índia són superiors als dels Estats Units, els de Tailàndia són molt semblants als nord-americans, encara que a Mèxic i a Corea aquests costos representin només dos terços dels nord-americans.

Més encara: per bé que els països rics importen cada vegada més productes manufacturats del Tercer Món, tots els que li importem no arriben a representar ni un 4 per cent del nostre consum... de manera que ben poca mà d'obra nostra pot quedar arraconada per culpa d'ells.

Stephen S. Golub, en un estudi per al Fons Monetari Internacional, arribava el 1997 a aquesta constatació: «Gairebé totes les estimacions empíriques suggereixen que el començ internacional només pot ser responsable com a màxim d'una quarta part de la davallada dels salaris reals dels treballadors no qualificats dels Estats Units».

Si l'arribada de productes del Tercer Món no és la principal responsable de l'actual exclusió social, què ho pot ser? Els estudiosos diuen que possiblement la cursa d'innovació tecnològica que estam vivint... innovació que en gran part és conseqüència de la major obertura econòmica dels països amb la corresponent competència internacional. Aquesta innovació ha deixat a la cuneta la mà d'obra poc preparada. El remei, a llarg termini, no pot ser altre que una millor formació... Però això mereixeria un comentari a part.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris