cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
22°

Al cap de l'any

Encara que el noranta-vuit hagi estat l'any de l'euro, no quedarà en el record com hi quedà el noranta-vuit de fa cent anys. La importància històrica dels anys està en relació amb els morts o les catàstrofes que s'han produït en el transcórrer dels dies que els conformen, no en funció de la marxa de l'economia. Els diners són com un riu de recorregut curt, ja que neixen de l'esforç individual i s'aboquen a l'hiper. La persona refusa fer-ne altra lectura més transcendent. El crac del vint-i-nou continua viu en el record col·lectiu perquè molts de ianquis es penjaren, no perquè els dòlars canviassin de mans. Tant a les Illes Balears com a Espanya, el noranta-vuit ha estat un any tranquil; és a dir, vulgar. A força de centrar-nos políticament cada cop ens assemblam més als suïssos, que tenen força pau d'esperit com per a dedicar-se a fer rellotges. Així que les notícies més rellevants de l'any són d'allò més irrellevant. Cap al mes de juny Matas va aprendre a jugar a padle i tinguérem la convicció que el president acabava de fer un ou de dos vermells, perquè a Espanya únicament en sabien Aznar i Bertín Osborne. Tanmateix va ésser considerat un joc de masses per a Ventura Blanch, i el govern va córrer amb les despeses de l'organització d'un torneig milionari, que ens va permetre comprovar com els nostres conservadors, en calçons curts, semblen trets d'una postal divulgativa del somni americà: primets, somrients i amb escassa mala llet. Pel que fa a l'aspecte esportiu, al marge dels èxits legítims del Mallorca, hem de consignar els de Moyà, així com l'evolució del seu nom de pila. El batiaren Carles, a nivell local li digueren Cal·los, passà a anomenar- se Carlos i ara sembla que li diuen Charly; és a dir, que ha assolit la internacionalitat light a la qual aspirava quan, a Austràlia, va optar per a posar-se la bandera mallorquina per davantal. A Aznar ningú no sap qui li va ensenyar a jugar a padle. En qualsevol cas el seu bon joc de canells no provoca sorpresa, perquè hi ha antecedents recents a la política espanyola de canells prodigiosos. Franco tirava la canya al riu i treia uns peixos de pam i mig. I González, així que descobria una tanca verge, la clapejava de clotets per a sembrar-hi bonsais. Va aconseguir tenir tanta traça en la cria del bonsai que, inesperadament, li cresqueren nans per tot arreu. Tal cosa li succeí per ocupar-se en coses marginals, al temps que descuidava les importants. Per als socialistes, el noranta-vuit, ha estat un any d'una frivolitat absoluta, senyal inequívoc que no pensen, ni remotament!, fer ombra al Pepé. Almunia s'ha sotmès a un règim per a perdre aquella panxa de conservadorot de poble que passejava i que, tanmateix, li conferia caràcter. I Borrell ha viatjat al sud per veure toros i al nord per assistir a les curses de barques que baixen el Sella. Ha fet, Borrell, molt de folklore, que és una manera massa gastada d'apropar-se al cor dels electors. La senyora Romero també n'ha fet a voler davant la presó de Guadalajara, on romania segrestada la consciència socialista. L'interès dels socialistes, els darrers dies de l'any, ha consistit a saber si Barrionuevo corria o no la marató de Sant Silvestre. No esperen res del noranta-nou ni del dos mil, aquesta gent. I fan bé, així no congrien expectatives falses. Un proverbi xinès, en referència a l'ambició malsana, afirma que «aquells que s'avancen massa de pressa, recularan encara més de pressa». És evident que ells caminen cap enrere. Ara per ara, ni els crancs els aguanten un esprint.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris