algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
19°

Quan no plou terra

Formentera és un cas de curiosa homeopatia tel·lúrica: en l'interval de temps que va des del dia en què l'últim turista abandona l'illa, fins al Gran Dia, aquell en què l'illa s'obre de cames per tal que el turisme penetri de nou fins a la cuina, Formentera exerceix la saviesa de cicatritzar les seves ferides estivals a base de sol. I amb els anys, la vida en l'Era Turística ha passat de tenir quatre estacions a tenir-ne dues, la Solar i la Post-Solar, que no deixen de ser les dues cares d'una mateixa moneda anomenada heliocentrisme. Un culte sense cos teòlogic a la petita de les pitiüses, que sí que practica, emperò, les tres virtuds teologals monoteistes: la fe i l'esperança, en l'estació Post-Solar; i la caritat, que és allò que es demana al visitant en l'estació Solar. Aquests dies, quan s'és a punt d'assolir l'equador de l'órbita post-solar, Formentera resta en un meravellós estat contemplatiu que fa goig de passejar. I com bé diu el poeta i pintor eivissenc Josep Marí, «Formentera és tan seca i trencadissa que una gota de pluja li deu semblar un mannà». L'illa, d'«una bellesa austera i solar» (en paraules del mateix poeta), ha rebut en els últims mesos algunes gotes de pluja i és per això que s'hi poden trobar ara alguns mannàs. Un exemple: la part de ses Salines que cau més a Tramuntana, la primera a ser abandonada, ha tornat momentàniament a la condició d'estanyol i si res no canvia en els propers dies s'assistirà a un dels espectacles més bells que es poden viure a Formentera: les minves del gener. Aleshores, l'univers es reflectirà per un dia en aquests tancons de sal inundats de miralls. Però la novetat de tanta bellesa no rau, en aquest últim canvi d'any del mil·lenni que exhaurim, en les gotes que han fet brollar aquests mannàs, sinó en la transparència mateixa de les gotes caigudes. De colp, l'últim emblanquinat de les cases i l'últim verd de la natura han esdevingut enlluernadors. La saviesa popular, tan poètica, té una resposta per a tanta lluentor: enguany no ha plogut terra. La diferència, idò, no està en el mannà sinó en la gota caiguda: quan és cristal·lina, l'illa esclata, però quan és terrosa, d'aquella terra rogenca que ve del desert del Sàhara a cavall dels núvols de Migjorn, l'illa queda tacada d'un vel eumanganat que poc abans de l'estació Solar un escamot de pintors ha d'arrancar a grans llepades blanques. Aquella arena que ensagona l'illa i s'hi estratifica mil·lenni rere mil·lenni és la mateixa arena del Sàhara que ara el Consell Insular de Mallorca vol comprar als algerians per a regenerar les seves platges. Són les petites paradoxes de la vida insular en l'Era Turística, que com les monedes només té dues cares. El problema és que ja no sabem si jugar-nos-la a cara o a creu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris