muy nuboso
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
18°

La pèrdua de les arrels

Perdonau-me la reiteració formulària però sé que per aquestes dates fer una reflexió nacional hi és una mica de més, sobretot si tenim en compte que amb tanta Diada, l'autèntica; amb el penó; la Salve, "oh, clementíssima!"; el pregó de festes; la Senyera; les banderes espanyoles penjades al coll dels regidors centralistes; els il·luminats eteris, com l'Esperit Sant, que només adoren el seu Califa, ortodoxament, seguint obtuses regles estalinianes purpurinitzades amb un discurs agridolç que parla de democràcia de base, comisions sectorials, ah, i també obreres que, laiques i tot, semblen la Verge de la Lactància, o el pot de la llet condensada on xuclen d'una imaginària mamella "això sí, complint cívicament tots els seus deures, essent els pilars bàsics d'aquesta democràcia nostra", els il·luminats eteris que no van a missa, ni participen de cerimònies, segons ells, qui tollis pecata mundi, religioses o succedànies d'holocausts i s'incorporen tard a les tramoies estrictament cíviques, amb cara de no haver trencat mai un plat; però ara parlàvem de banderes, sempre les superposicions històriques, ben remarcades, perquè no ens n'oblidem, deixant-nos la marca d'esclaus, com si anau a la Portella, diumenge de, amb marineres blaves, no calen palmeres polsoses tot incendiant la Catedral, basta que mireu amb els ullons àvids que Déu Nostre Senyor us ha donat, tan se val si estan tacats amb ombres com botons o si els duis lleugerament maquillats, mirau la Portella vella i hi vereu l'escut de les quatre barres i, en canvi, a la nova, la insígnia dels Borbons; ah! i també hi havia na Catalineta, que mai no sé si és la màxima autoritat civil, virreina de les nostres voluntats, advocada dels nostres deliris, gement i plorant en aquesta vall de llàgrimes, o si és l'encarnació platoniana, sublim, de na Catalineta de Plaça, càndida, a qui mai ningú, els pits de les noies fremirien llur defensa blana, sembla haver-li encès la traca, aquesta però no ven el pa, li duen dos ex de la social, ara una mica recicladets, panxarrons, devots dels cocarrois i de la sobrassada que, a hores mortes, com un jubilat que rescabala el temps estudiant anglès d'un curs de vetustes i arnades cassetes que li engirgolaren un bon dia que estava de bones perquè havia tret mil duros al cupó del cec i navegant dins aquest deliri ortigat de glòria no sabé dir que no davant un senyors, alts com la torre de Londres, amb la mirada lluenta com a de Big Ben netolizat, idò ells, fruint de les calmes que atorguen la segona activitat, orgullosos encara de l'uniforme, estudien les lletres de jotes i boleros amb el convenciment, l'aprenent jubilat d'anglès en diria constatació, que mai no passaran del tercer compàs però ella, en passar i veure'ls aquella carona de rebossillo, els clivellarà un somriure ensucrat...

No sé si us ho creureu, però us ho promet, l'article no l'he escrit el dia dels innocents. M'havia fet ferms propòsit de parlar de la pèrdua de les nostres arrels. En tenc set testimonis, volia fer una proclama o una elegia, no sé que n'hauria sortit, en favor de la nostradíssima vànova cotonada i en contra del castrant edredó nòrdic. Potser un altre dia de fortors críptiques! i un metge ja m'haurà estès un certificat on consta la meva fòbia contra l'element invasor "de més verdes n'han madurat!" i el meu tàlem haurà recobrat, per prescripció galènica, la pairal penyora...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris