cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
21°

Veure Estelrich

Josep Massot i Muntaner continua les seves investigacions sobre la Guerra Civil a Mallorca, i acaba de posar als prestatges un nou títol força interessant: Tres Escriptors davant la Guerra Civil (Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga). La trajectòria de qualsevol d'ells és coneguda a bastament, com per a pensar que no cal que ens serveixin més del mateix plat. Això no obstant, Massot aconsegueix no caure en repeticions inútils i fa partícip el lector del seu punt de vista, sempre rigorós, per tal que pugui arrodonir la imatge que ja tenia formada d'aquests tres homes. A mi m'ha interessat, sobretot, el capítol dedicat a Estelrich, potser perquè a partir del centenari del seu naixement, que va ésser el noranta-sis, els estudiosos de la seva obra han gaudit d'espai preeminent a suplements culturals i revistes literàries i, per regla general, n'han ofert una visió mutilada. De tota manera cal donar-los les gràcies. Dissortadament, un intel·lectual tan lúcid havia caigut en un mig oblit del tot vergonyant. La dreta no el reivindicava, perquè la dreta té costum de reivindicar coses més prosaiques que el pensament d'un escriptor. I l'esquerra l'ignorava, tot adduint que la seva actuació durant la guerra no havia estat aigua clara. Així que pel fariseisme dels uns o dels altres, la veu d'Estelrich s'extingia. La recuperació que se'n va fer, del seu pensament, és d'agrair. I ho seria més, si a la llarga no n'hagués predominat una visió idealitzada. Hi ha un Estelrich lluminós, que escrivia a La Veu de Mallorca o a La Veu de Catalunya, que ha servit de punt de partida per a la seva divinització. M'aprés a dir que, a parer de la majoria, poques vegades hem disposat, a Mallorca, d'un cap tan clar i tan poderós al servei de la recuperació nacional. Ara bé, allò que no em sembla gens ni mica correcte és pretendre a l'empara dels articles d'una època ben determinada, enlairar-lo a la categoria de pare de la pàtria i què sé jo. Massot obliga els seus panegiristes a baixar una mica el to de les campanes que repicaven a glòria pel felanitxer il·lustre. Explicava, Estelrich, l'any desset, en referència a Mallorca, que «volem la reconstrucció total i positiva, això és, renovació social de l'illa nostra "seguint l'exemple de la Catalunya estricta", contra l'esperit estacionari, abstencionista i peculiar de Castella, infiltrat dins ca nostra». Ja en el trenta-set, escrivia al seu nebot i li deia "reproduesc del llibre de Massot" que la pau arribaria aviat «a pesar del bolcheviquismo internacional, gracias a la genialidad del Generalísimo y a la intrepidez de sus tropas». Que entre un escrit i l'altre hi ha vint anys de separació, massa per a no admetre el dret a canviar d'una persona? Potser sí. En canvi entre l'intel·lectual que el mateix trenta-sis signava la Resposta al Missatge dels Catalans i el que l'any següent, segons De la Cierva, era peça determinant perquè el govern francès tancàs «en más de una ocasión la frontera a los suministros para Cataluña», ha passat massa poc temps perquè pensem que el seu canvi d'actitud és raonable. No hi ha una evolució ideològica, en el pensament d'Estelrich, sinó un trencament ètic clamorós. Així de clar. Massot ens ho recorda. I cal agrair-li-ho, si més no perquè ens permet procedir a una valoració més sensata d'un dels protagonistes cabdals d'aquest segle que ja s'acaba.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris