nubes rotas
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
26°

Una estranya solidaritat

Les dades macroeconòmiques continuen projectant la imatge d'unes illes que han posat proa al futur, a vapor i a vela, de forma que el futur corre el risc de ser atropellat de mala manera. L'optimisme no té mesura. Quan un analista econòmic es posa davant un micro ja sabem que les previsions més falagueres saltaran en l'aire, esmicolades, dinamitades per una realitat encara més fulgurant. La macroeconomia du castanyetes, i flors i violes, i mel i sucre. Però hauríem de trobar manera d'encaixar les dades simplement econòmiques en el panorama de la macroeconomia. Ja sabem que els habitants de la nostra comunitat no anam massa bé de sou, que arribar a final de mes ens costa fins i tot més que als de moltes altres comunitats. Som els primers en quasi tot, però no podem avançar un duro, a la nostra comunitat són molt pocs els que poden estalviar. Deu ser que els que poden estalvien per tots. El panorama es completaria amb la manca d'inversions en un sector públic que presenta, per exemple, unes deficiències molt visibles en infraestructures, posem per cas, o amb uns pressuposts destinats a cultura que semblen voler consolidar un estat de coses amb molts de punts en comú amb l'analfabetisme. És obvi que aquest mateix panorama presenta unes puntes de riquesa que tallen l'alè. I que els pobres tenen molts de dies de sol i paisatges encara verjos "pocs, si va dir ver. No obstant això, servidor crec que és observable un procés de contagi de l'eufòria macroeconòmica a les economies més precàries. Els pobres cada dia anam més eufòrics per la vida, ja que, per un misteriós procediment mediàtic, ens ha arribat a la sang l'alegria de les coses que funcionen molt bé. D'això n'hi ha que en diuen ser de dretes i beneits, que és una manera de ser una mica deficient. Així, n'hi ha alguns, de nosaltres, els pobres, que arriben a passar molta de pena perquè han sentit dir que a un o altre magnat de pela llarga les coses podrien no anar-los tan bé d'ara endavant, mentre s'assumeix la poquedat pròpia com una manera alegre d'acompanyar els navegants de la macroeconomia en el seu viatge triomfal. Som un poble estrany, amb un estrany sentit de la solidaritat, tan ecumènic que ens fa sentir més intensament la necessitat de progrés dels rics que la d'un propi decòrum arregladet. Sempre s'ha dit que en el món hi ha d'haver de tot, però un servidor no m'ho acab de creure, sempre que això no suposi ofendre ningú.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris