nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
20°

A tall de nadala de lletraferit

Amb el pas dels anys, inexorablement arriba un moment que l'autor es converteix en un lector més de la seva obra, si és que eventualment queda "si no queda, evidentment, no hi ha obra, sols la despulla corsecada d'un intent, un testimoni gens agradable d'un fracàs més "és a dir, de l'obra ja de qualque manera objectivada, ja distanciada. Tan distanciada, de fet, que les seves virtuts, per migrades o limitades que siguin, es mostren definitivament molt per damunt de la passada temporal virtut de qui l'ha transcrita, de la força transcriptora de qui l'ha fet o la va fer possible, en un temps que definitivament ja és passat i ben passat, i de la qual força, per tant, ja no pot enorgullir-se. Perquè òbviament no sembla possible enorgullir-nos de la virtú "en el sentit etimològic del mot" o de la capacitat que ja no tenim. Perquè el pas del temps, ineluctable, ens escorranca o erosiona de valent. I no ha estat mai ver que l'aptitud o les aptituds d'un escriptor creixin indefinidament. A partir d'una determinada hora o d'un determinat temps, l'àpex de la capacitat transcriptora " qui vulgui denominar-la creadora, que ho faci" esdevé cosa del passat. Al poeta vell, al poeta granat, sols li queda el consol de la lectura o relectura d'aquells pocs textos que "en el millor dels casos" el sobreviuran durant algun temps. Val a dir que la supervivència no és mai de les persones sinó, si de cas, únicament d'algunes poques obres. Tot garbellat, en un pla més general, no són els homes qui sobreviuen les seves obres sinó al revés. Són les cases "i fins i tot els casulls!" les que perduren més que els seus constructors; com, en definitiva, són els fills els que sobreviuen als seus pares, normalment. És llei de vida i llei de mort. Així, tard o d'hora, podem bé dir que tothom aprèn de ser una mica humil.

Una altra forma de recordar el que és massa evident és apuntar que la psique està tan sotmesa al pas del temps com qualsevol altra realitat. Hi ha un temps per a la creixença i hi ha un temps per a la decrepitud. Hi ha un misteriós temps per a la naixença i hi ha un temps no menys estrany per a la mort. Tal vegada tals reflexions poden semblar massa fruit de l'acabament de l'any, d'una època massa propícia a les recapitulacions. Però no haurien d'interpretar-se com una mena d'abandó a cap malenconia. Les coses o els fets que no poden canviar-se o modificar-se han de ser acceptades o acceptats tal com són. Ens hem de nodrir tothora de les realitats. I les realitats són el que són, no el que voldríem que fossin. Reconèixer els propis límits és del tot imperatiu. Si sols hem tengut un fill, si sols hem aixecat una casa o un casull, si sols hem escrit un llibre o una plaquette, si sols hem plantat un arbre, tal vegada ja n'hi ha prou. D'una manera que podem dir ben real, la continuïta de la vida està del tot assegurada. Amb nosaltres o sense nosaltres, el portentós miracle està ben assegurat. Sense dependre de la nostra voluntat, ens trobam ben relligats al miracle. Una forma de reconèixer-ho pot esser donar gràcies al nadó de Betlem. Per molt que la degollació dels innocents no sigui cosa del passat. La relligació amb el misteri continuarà tal qual el 99.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris