cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
19°

Atenció primària i salut mental

L'OMS defineix l'Atenció Primària com l'assistència sanitària bàsica per a tota la població, accessible a l'individu i a les famílies, practicada en el si de la comunitat amb instruments acceptables i amb uns costos que puguin ser assumits per la comunitat i l'economia del país.

L'atenció primària no és per tant només un model organitzatiu, ans també un model conceptual, que es posa com a objectiu primordial la humanització del sistema assistencial sanitari i el transvasament dels recursos econòmics i humans de les grans institucions sanitàries a les més petites comunitàries. En altres paraules, la comunitat es converteix en lloc natural i privilegiat de la intervenció sanitària.

L'atenció integral a la salut es realitza en el teixit comunitari, i és en ell i amb ell, que s'individualitzen les necessitats i se les prioritza.

Aquest enfocament comporta una visió més ampla en l'exercici de la medicina per centrar-se en la demanda del pacient, més que en la diagnosi de la malaltia. En admetre's que els factors psicològics i socials poden ser determinants en l'evolució i desenvolupament de l'emmalaltiment, el treball s'ha d'abordar des de la perspectiva multidisciplinar i amb estreta col·laboració amb els recursos i organitzacions socials existents amb finalitat no sols reparadora sinó i sobretot, educativa i preventiva.

Seran aleshores diagnosis de situació, de les alteracions d'un individu en unes circumstàncies i temps concrets. Una bona diagnosi serà la que es realitza mitjançant l'articulació dels coneixements dels professionals sociosanitaris i els del mateix pacient, la classificació de la simptomatologia amb la inclusió del discurs personalitzat del malalt.

S'admet que al voltant d'un 40 per cent dels pacients que són atesos pel metge de capcalera presenten una o més alteracions psiquiàtriques, sent el problema més freqüent la depressió. Aquest fet, per ell mateix, obliga per una banda a establir una estratègia d'actuació i per l'altra, a instituir una estreta col·laboració entre els equips d'Atenció Primària i els Equips de Salut Mental.

La classificació, no descriptiva, sinó operativa més acceptada, és la que considera necessària la intervenció de l'especialista en els trastorns psiquiàtrics majors (psicosi, neurosi greus...) mentre que en els trastorns considerats menors (distímies, quadres d'ansietat...) i en els trastorns adaptatius, transitoris i autolimitats, la intervenció del metge de família, sostenint psicològicament el pacient i amb el suport psicofarmacològic de ser necessari, pot esser suficient.

El metge de capçalera que distribueix els seus pacients dins aquestes tres àmplies categories reconeixeria els malalts als quals ell mateix pot ajudar a resoldre'ls els seus problemes dels quals li serà necessari derivar als Serveis de Salut Mental.

Així actuant, serà un eficaç filtre entre els diferents nivells assistencials, evitant la psiquiatrització del molt sofriment que pertany i és inherent a la condició humana.

Una segona consideració és que per dur a terme aquesta modalitat d'actuació s'han d'establir uns circuits de col·laboració entre els equips d'atenció primària i els de salut mental. Això vol dir disponibilitat de temps i una decidida voluntat de fer-ho des dels alts estaments de gestió a l'últim treballador sanitari.

Com a instruments bàsics són reconeguts la interconsulta, individual o grupal, els sanitaris de formació, inequivocadament lligats a la pràctica, i les sessions clíniques conjuntes.

Una tercera consideració, l'absoluta necessitat d'una concepció sociosanitària de l'assistència i l'existència dels recursos pertinents per poder-la realitzar. Només així evitarem la inevitable cronificació, amagada a la intimitat de les famílies, que la seva absència comporta. No ens cansarem d'assenyalar que una concepció exclusivament mèdica comporta com a màxim, el relatiu control de les manifestacions agudes, a costa d'omplir consulta que són i seran sempre insuficients, l'increment espectacular de la despesa farmacèutica i la degradació progressiva dels pacients i les seves famílies, davant la indiferència impotent dels professionals.

I encara una quarta, referida al tractament rehabilitatiu del mal anomenant malalt crònic, amb la creació d'espais socials de trobada, intersecció i intercanvi que donin suport a la necessària llibertat de l'individu per desenvolupar les seves potencialitats frec a frec amb els altres.

Les mateixes reflexions fetes a l'entorn de l'exercici de la medicina dins l'Atenció Primària ens serviran per concloure aquest escrit, referides a la pràctica dels professionals de la Salut Mental.

És una actuació que ha de tenir com a referent el continu intercanvi amb la societat, amb els individus i organitzacions socials d'un determinat territori, que comporta el del diàleg individual a una perspectiva col·lectiva, altrament dit, de la malaltia a la persona, la seva biografia, el seu sofriment i desadaptació social.

Psicofàrmacs i teràpies psicoterapèutiques com a instruments útils en contretes situacions seran uns recursos més d'una actuació curativa des del moment en què no s'entronitzin com models conceptuals de l'emmalaltir. El model terapèutic es desenvoluparà segons un model multidisciplinar, valorant els recursos personals dels terapeutes, pacients, familiars, així com la capacitat d'autoajuda de tots els implicats.

La sensibilització i creació d'estat d'opinió social per la defensa i expansió d'aquest model comunitari serà la millor actuació preventiva exercida de forma continada i innovadora.
Això era i no era...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris