cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
24°

He restat astorat...

Ja sé que la perplexitat és un dels estats d'ànim més freqüents en aquesta època nostra. I encara en don gràcies a Déu, perquè vol dir que no hem perdut del tot la capacitat de deixar-nos afectar per les coses que passen. Però hi ha vegades que un no surt del seu astorament... Vet aquí un exemple: la notícia de la revisió de la immunitat del general Pinochet a causa de la relació d'un dels jutges amb Amnistia Internacional.

No acab d'entendre que pugui aquesta causa ser prou decisiva per llevar l'objectivitat i, en conseqüència, capacitat legal a l'hora d'aportar una opinió professional sobre el tema. ¿Vol dir que tenir una escala de valors arrelada en la lluita pels drets humans impedeix ser imparcial? ¿Quines són, aleshores, les condicions necessàriament exigibles per a exercir la funció judicial? ¿Quin ha de ser el fonament de la confiança dels ciutadans en els encarregats d'administrar una cosa tan seriosa com la justícia? ¿Només és justa una sentència quan diu el que jo vull que digui, tal com ens estan dictant amb la força dels fets i de les paraules tant polítics qualificats entre nosaltres? ¿Què és més perillós per a la justícia, estar a favor que no es torturi ningú, no es mati ningú, es respecti tothom en la seva llibertat i dret a la discrepància o ser ric, aristòcrata, membre d'una oligarquia, posseïdor dels mitjans de producció, de comunicació o del control polític?

A mi em sembla que és molt més perillosa la segona llista que la primera. I que jo sàpiga, no hi ha cap jutge que es vegi impedit d'exercir la seva carrera pel fet de tenir inclinacions cap a la dreta política o l'esquerra, ni que es publiqui el seu arbre genealògic per tal de comprovar quina sang corre per les seves venes, ni que hom li exigeixi un determinat grau de pobresa per tal d'assegurar la seva independència del poder, etc. etc. etc.

Sens dubte la qüestió mereix una reflexió molt, molt més ampla. Perquè és d'enorme transcendència per a la legitimació de la democràcia. Però no puc deixar de creure que, si jo hagués de ser judicat per qualsevol raó, Déu no ho vulgui, em mereixeria molta més confiança un jutge que fos d'Amnistia Internacional que un que hagi viscut la matança d'innocents al Xile de Pinochet i hagi callat com un mort: dels que anaven matant sense que ningú defensàs els seus drets a parlar sense traves i a continuar vivint. El mateix val per a totes les circumstàncies semblants que es donin arreu del món.

Tal vegada pot il·luminar la reflexió aquesta referència teòrica: justícia, ens han dit sempre, és donar a cada un el que li correspon segons la llei. Qui fa, però, la llei? Un petit problema que sovint ens passa per alt! La tradició bíblica aporta una altra definició de justícia: crear espais concrets per a la llibertat i l'amor mitjançant una legislació verificada pel grau de llibertat i amor que ha estat capaç d'engendrar a la pràctica. Utòpic? Sens dubte, si. Però molt més eficaç per a la construcció de relacions socials humanitzadores.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris