algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
26°

OÉÉÉOÉOÉOÉÉÉ...

Molta violència. Molta. Queda demostrat un altre pic que els petits actes, fins i tot els que són només individuals, poden prendre una gran transcendència dins la història política d'un país..., cosa que en segons quines ocasions "com la que tot d'una indicaré" diu molt en contra de la credibilitat de les ciències polítiques. Mentre el debat sobre la legalització o no de les seleccions catalanes està més encès que mai, un lluitador català de kick-boxing va pegant pallisses als seus oponents mundials en nom de Catalunya i esdevé campió mundial "tot i una cella rompuda al darrer combat" i d'aquesta manera aconsegueix el que fins ara no havia aconseguit cap partit nacionalista: 1) que tots els aficionats del món al kick-boxing sàpiguen que existeix un país que es diu «Catalunya»; i, entre altres coses, 2) que Catalunya per una vegada sigui representada esportivament com un país igual que els altres, i no com una nació subordinada. El punt 1 no significa cap avanç decisiu, però el 2 té una gran importància simbòlica.

Com que Espanya no té federació de boxa, la federació catalana depèn directament de la internacional, la World Kickboxing Network, la qual ha acceptat que Catalunya combatés com a país normal després d'escoltar la demanda del nostre campió.

L'existència d'unes seleccions catalanes que representin Catalunya davant els altres països del món en competicions oficials fa molta por a l'Estat espanyol, que veu amb pànic com amb una llei darrere una altra el Principat se'ls va separant i va reconstruint la seva personalitat. «La unió d'Espanya, a fer punyetes» pensen els espanyols amb una llagrimeta de ràbia a punt de fugir, cosa que queda ben reflectida aquests dies en el nerviosisme dels polítics i periodistes espanyolistes. La dona de Pujol, quan opina sobre el tema de les seleccions catalanes, demostra tenir uns arguments molt clars: «Perquè Catalunya no és Espanya», va afirmar rotundament per ràdio. Els esports han penetrat tant dins la consciència col·lectiva "un cas a psicoanalitzar" que debatre el tema de les seleccions significa, i tots els polítics ho saben molt bé, discutir sobre la diferenciació dels territoris de l'Estat.

La unitat d'Espanya és representada, entre altres factors simbòlics, per les seleccions espanyoles. Ara, però, s'ha redactat una «Proposició de llei de suport a les seleccions catalanes» que demana «Promoure i difondre l'esport català en els àmbits estatal i internacional, així com la participació de les seleccions catalanes en aquests àmbits», i un professional del kick-boxing ens fa veure que a vegades els punys poden tenir una utilitat més complexa que la d'arreglar disconformitats personals. Falta, encara, anar una mica més lluny, i intentar que les seleccions no es limitin al Principat. En aquest sentit un dia històric va ser el 23 de febrer del 1950, quan es va formar una selecció catalana de futbol entre el País Valencià i el Principat, per tal de jugar un partit contra el San Lorenzo de Almagro; esper que aquest antecedent faci pensar un poc als polítics que es diuen nacionalistes... A veure si encara haurem d'anar tots al gimnàs per combatre pel nostre país!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris