cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
23°

Comentaris

Després de la publicació de la carta «Llengua i Constitució» ( DdB 5/12/98), en què plantejava la necessitat de modificar l'article de la Constitució que obliga tots els ciutadans de l'Estat a saber castellà, els comentaris d'alguns coneguts m'han induït a afegir aquestes observacions a aquell escrit.

Un d'aquests qüestionava que avui els catalanoparlants puguem prescindir del castellà. Sembla, però, que la percepció que tenim els catalanoparlants de no poder passar sense el castellà és provocada per una característica essencial de la nostra societat: l'omnipresència del llenguatge. Avui tenen una grandíssima importància les anomenades comunicacions secundàries. Aquestes comunicacions secundàries inunden les nostres vides. Com que la llengua que hi predomina és el castellà, els catalanoparlants tenim aquesta sensació d'encerclament i aquesta percepció que sense el castellà quedaríem necessitats de recórrer el castellà. És clar que perquè aquella premissa arribi a complir-se fan falta dues coses essencials: voluntat política i capacitat d'autogestionar el nostre espai ecolingüístic.

Un segon comentari, lligat a l'anterior, és el següent: en un món que tendeix a la globalització, podem ser monolingües els parlants d'una llengua de demografia relativament petita com la catalana? La resposta sembla clara: en el context mundial actual cap comunicat lingüística pot permetre's el luxe de ser monolingüe, més encara si es tracta d'una comunitat relativament petita com la nostra. Ara bé, feta aquesta afirmació, cal fer-hi tot d'una dues matisacions: contràriament al que proclamen els apòlegs de les dites llengües de comunicació internacional, les dimensions d'una comunitat lingüística no justifiquen mai la precarietat de la situació social de la llengua d'aquesta comunitat ni la seva eventual desaparició. L'islandès, per exemple, és una llengua plenament funcional dins la seva comunitat, tot i que els islandòfons són devers un terç de la població de les Balears. És cert que els islandesos, com els noruecs, suecs, finesos, etc, aprenen una segona llengua, normalment l'anglès, de comunicació amb l'exterior. Aquesta segona llengua no és l'idioma de les comunicacions secundàries internes, funció reservada a la llengua pròpia de cada comunitat. La segona matisació és aquesta: la necessitat d'aprendre una segona llengua no significa que tothom hagi de saber la mateixa segona llengua. Cada catalanoparlant hauria de poder decidir quina segona llengua li interessa parlar en funció dels seus interessos personals o de les seves necessitats: a un informàtic li és més profitós dominar l'anglès que no el castellà; a un empresari turístic, l'anglès o l'alemany, etc. És evident que el castellà seria una de les segones llengües que es podrien apendre, però seria una més al costat de les altres.

Quan som a punt d'encetar un nou segle, és urgent que els mallorquins facem un esforç de reflexió col·lectiva sobre quin futur volem per a la nostra llengua. Els propers anys seran decisius i no actuar de forma immediata podria significar perdre la nostra darrera oportunitat de continuar existint en el món amb veu pròpia.

Albert Vidal Juan. Palma

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris