algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
18°

Betlem, alguns anys després...

Un infant, una mare i un pare continuen en la misèria, cercant l'escalfor entre barraques fetes de bidons, llaunes i cartorns, per qualsevol suburbi dels que tant abunden. Mentrestant les enjoiades i primmirades altres esferes socials dedicaran l'equivalent al sou d'una setmana o dues de feina d'un dels seus empleats pel pagament de la factura del seu soparet del dia de Nadal o Cap d'any. És clar que hauran fet la seva aportació en beneficiència a alguna entitat que, per uns instants, els haurà entendrit la consciència amb la imatge televisada d'una indefensa criatura aperduada després d'una inundació en el llunyà tercer món. Les coses tanmateix continuen igual, la consciència es molt elàstica quan la mentida universal silencia i sotmet totes les veritats plurals oprimides, o les mostra com una anècdota.

El Déu-doblers, que els nord-americans tenen la paradoxal honestedat de representar simbòlicament en els seus bitllets d'un dòlar, ho ha aconseguit: L'imperi absolutista del negoci i per tant de l'estafa. Tothom fotent-se mútuament i els valors ètics considerats com una debilitat per a il·luminats i joves ingenus idealistes. La substitució de l'espiritualitat per la perversitat. Tenim la vergonya, com a condició humana, per baix de la infàmia. Però encenem les bombetes que manquin per amenitzar més l'orgia consumista. Som màquines teledirigides pel consum, compram loteria no per gust, sinó per l'enveja que ens faria que tocàs al nostre veinat que n'ha comprada quan n'hi oferien davant els nostres nassos. No ens pot passar per banda cap possibilitat de ser tan competitius, espavilats, «vius», rics de poder anar amb un rapidíssim cotxe de quatre milions de pessetes o la seva equivalència en euros, com vos estimeu meus.

La riquesa immaterial, el compromís amb la senzillesa i la dignitat de la pau, l'amor i la llibertat, que no continuïn més com un eslogan publicitari dels grans magatzems de la ignomínia. Podria ser, aquest, el millor i més legítim desig que reclamarien, si poguessin i els deixassin, un infant innocent gelant-se de fredor i de fam, una prostituta maltractada, un alcohòlic, un minusvàlid desatès, un malalt solitari sense assegurança ni assistència mèdica.

No tot és inútil ni inassolible, ho fan pensar les lluminoses paraules d'un poeta, molt més que les bimbolletes del cava i els wats d'electricitat dels carrers: «La utopia no és només una teoria filosòfica/ ni l'objectiu polític de fer un món millor./ La utopia no és un somni impossible/ és l'horitzó on desig i realitat esdevenen manifestació d'un mateix,/ és la llar on habita el destí dels qui no creuen en el sistema».

Monserrat Alcaraz. Campos. Versos: Joan Adrover. Manacor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris