cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
18°

La resurrecció de la carn

Crec que l'anècdota l'he contada altres vegades. Quan era petit vaig rebre una educació amarada de religiositat. Si tot hagués anat com una seda i hagués assumit la programació curricular que m'havien dissenyat, totes les meves accions s'haurien encaminat a assolir un objectiu únic: anar al Cel. Però, justament, si mai vaig estar temptat de triar el camí del bé i refusar el del mal fou més per por a les penes de l'infern, a la garrotada inclement, que no perquè em seduís especialment la idea del Cel. Entre altres coses perquè som d'una natura molt poc contemplativa i un xic inquieta, vaja, una mica tastaolletes, i m'avorria sobiranament passar-me tota una identitat contemplant la faç de Déu Nostre Senyor. Comprendreu que me'n fes una idea tediosa, del cel, assumible només com un mal menor; sobretot si teniu en compte que el meu univers s'acabava en límits circumspecte i rodons d'una pilota. Què hi havíem de fer al cel, em preguntava ben sovint, si tanmateix, abans de jugar un partit de futbol ja en sabrem el resultat?

Ara, rebostejant pels escudellers de la memòria, vaig actualitzar aquesta cosmologia infantil. Ni així i tot se'm fa massa atractiva la idea del cel. Si la carn, que és allò que em fa pecar, allò que em dóna vida, allà no la puc fer servir i per afegitò em serà un destorb, per què la necessit? I, d'altra banda, quina carn resucitarà? La ideal d'Adonis que mai no he acabat de posseir? La butzerruda i desmanyegada que ara passeig? La decrèpita i degenerada que posseiré en un futur, just abans de morirme? Voleu dir que Déu Nostre Senyor ha disposat de prou espai per encabir-hi tanta massa inútil i deforme? Posades així les coses, val més acalar el cap sota l'ala de l'agnosticisme i pensar que ni les resurreccions ni les condemnes són gaire aconsellables i que, en tot cas, seré etern mentre algú em conservi en la memòria.

La sentència del Suprem m'ha remogut aquests plantejaments. Què n'havia de fer el PP, d'un Cañellas redimit in extremis? Què n'havien de fer d'un cos empudegat, corrupte i putrefacte? Per als outsiders, l'espectacle, si hagués seguit un guió preestablert, prometia esser, com a mínim grotesc. Us imaginau el clan Cañellas erigit en àngels exterminadors i venjatius donant oli de ricí a tots aquells que els han girat l'esquena i torturant els qui els han fet la traveta? Ens ho imaginam, però també ho prressentim difícil; tant de temps de purgatori al Suprem ha servit al PP per dissenyar o apedaçar, amb totes les estirades de monyo que volgueu, una nova caràtula que, des de la convenció d'Inca, vol oferir una imatge d'estabilitat. (La connexió Matas-Zaplana-Madrid ha pogut més que la caterva cañellística). I què en faríem, més enllà de fregar-li-ho pels morros, d'un Cañellas condemnat si tanmateix el PP ja s'havia inoculat la dosi d'amnèsia escaient per no sentir més que el just i necessari cruixir de dents i l'olor de socorrim de l'Amo, ni les veus de l'oposició que infantilment, com qui contempla la crema d'un ninot, fan gatzara i xerinola?

Pens que la sentència del Suprem ha estat ben agnòstica. No es mulla massa més. Malgrat una certa eufòria inicial que es respira entre columnistes i la fauna política "i em dol escriure-ho" potser és la millor sentència per al PP. Cañellas, si és intel·ligent, més enllà de les potadetes inicials o una certa estètica funerària "pel que fa al cas és el mateix", restarà viu però només com un esperit, en la memòria dels seus. I els esperits, ho sabem tots, tenen els seus avantatges: són bons de mantenir i poden invocar-los i arraconar-los en voler. Ah! i quan es moren, quan els obliden definitivament, ningú no es posa dol, ni els canten absoltes, són com una taca que es dissol!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris