cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

El consens

Si hi ha una cosa que ha fet possible la transició política espanyola és el consens. Als vint anys de la Constitució que, amb tots els seus defectes, ha possibilitat un temps de convivència excepcional entre nosaltres, convé recordar-ho. I, tal vegada, tornar-ho a assumir. Les notícies que rebem en aquesta temporada ens hi obliguen: la lloba sempre està prenyada. I la violència em sembla ser el signe més indicatiu del que ens està passant. Una societat violenta és una societat malalta, amb mal futur. I la nostra, cada vegada més violenta.

El consens neix de la voluntat de diàleg. I el diàleg s'identifica amb allò que Plató descriu com el discurs socràtic, que reposa en tres actituds fonamentals, les úniques que el fan possible.

La primera, la consciència del límit, que s'expressa en la valoració del no-saber com a possibilitat i no com a desgràcia. Perquè ningú, ningú absolutament posseeix tota la veritat mai. I ningú, ningú absolutament sap el que convé a un altre millor que l'altre. El límit ens obri a l'altre i ens el mostra com a possible col·laborador en la tasca sempre difícil i perillosa de construir un espai comú.

La segona, la reciprocitat. En els diàlegs socràtiques es manifesta en el fet que el preguntador esdevé a l'hora preguntat. El consens no és mai obra d'un de sol. Sinó de molts. Que, aportant altres tantes parcialitats, no arriben a la veritat absoluta, que no existeix, sinó al lloc on serà possible continuar superant les contradiccions del viure. El consens és sempre precari, perquè és provisional. Però és l'única possibilitat de futur.

La tercera, l'experiència de la transformació. Em sembla el que avui ens manca més. Ens hem acostumat massa a substituir el diàleg per la yuxtaposició de les opinions, sense altre objectiu que assolir un moment brillant, per tant, efímer, superficial, inútil. La popularització dels mal anomenats debats televisius en són molt culpables. Oblidant que el que realment interessa no és tant conèixer allò que un personatge pensa sobre un tema. Sinó la construcció de qualque cosa millor amb els materials aportats per part de tots. És llastimosa la sensació d'esterilitat del diàleg quan un sap de bell antuvi el que dirà aquell perquè forma part de tal partit i el que li contestarà l'altre perquè és d'una formació política contrària. El resultat del diàleg autèntic suposa engendrar una novetat que no es pot identificar amb cap de les parts proposades i exposades.

Sens dubte, molt més laboriós que la simple conversa per entretenir.
Però cent vegades més interessant. I més necessari per a la nostra forma de viure avui.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris