cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
25°

La cadira de rodes

Pinochet va presentar-se a declarar assegut en una cadira de rodes, així que ha fet el primer pas ferm cap al seu alliberament. Des que ha començat el procés d'extradició, els pinochetistes havien fet tot quant sabien per ensorrar el general. Cridaren consignes antibritàniques, apedregaren l'ambaixada del Regne Unit a Santiago i, fins i tot, s'alçaren veus, entre els manifestants, que exigien a l'exèrcit xilè un desembarcament a les costes angleses per tal d'alliberar-lo amb l'ús de les armes.

Evidentment, aquesta pretensió no deixava d'ésser un disbarat, perquè és notori que els militars xilens únicament han estat ensinistrats per a lluitar contra ciutadans desarmats. Això no obstant, ni les fanfarronades tan forassenyades com aquesta no cauen gens ni mica bé a una societat picallosa, en qüestions de legalisme, com és l'anglesa. Pinochet júnior també ha contribuït força a escalfar l'ambient en contra del seu pare, en denunciar que aquest és víctima d'una conjura del socialisme internacional. Quina ximpleria! La darrera conjura socialista no va ésser d'abast internacional, sinó de quatre arreplegats del PSOE que deixaren el senyor Ruíz Mateos més pelat que un os a una canera. Els socialistes espanyols no propicien conjures internacionals, entre d'altres raons perquè prou feina tenen a evitar que Borrell i Almunia es gatinyin, que el senyor Pepe «no le tira de los pelos» a l'altre, «ya que no tiene, 'porque, ay, ay, ay, si tuviera una mata rizada!». El fill de Pinochet no ha de malgastar les energies amb expressions fora de to, així que els advocats del seu pare faran santament si li recomanen discreció. El procés d'alliberament del senyor Pinochet l'ha d'acabdillar la senyora Pinochet. Si més no, hem de reconèixer que assumeix força bé, davant l'opinió pública, el paper d'esposa i mare dolguda.

Precisament ara que s'acosta Nadal, la senyora Pinochet ha de jugar les seves cartes amb habilitat. La pàtria sempre és femenina, i si la senyora Pinochet es troba trista, és senyal que la pàtria plora. D'altra banda s'ha d'apropar a l'església, i si ho fa així veurà com disposa del suport de centenars de clergues, ara amagats davall les pedres. Li ho dic per experiència: les dictadures europees o americanes no durarien més d'un dia, si no comptassin amb la col·laboració entusiàstica d'un nombre important de clergues. Altra cosa és que aquests, en adonar-se que l'edifici de terror que han ajudat a aixecar trontolla, cerquin aixopluc sota una altra teulada, la de la democràcia per exemple. Però ésser-hi, pot ben creure la senyora Pinochet que hi són, perquè no es deuen haver fos com la neu. Aquests dies, si la senyora Pinochet es mostra disposada a fer una feina fina ha d'ésser capaç d'establir un paral·lelisme subtil entre Jesús, desvalgut en una cova, i el general, retingut en un casalot de cinc estrelles. La gent passa de la ira a la commiseració en un batre d'ulls. A quinze dies de Nadal, la cadira de rodes del general ha estat una posada en escena força espectacular. Ara encara no es noten els seus efectes entre l'opinió pública, però no trigaran a fer-se coneixedors. Tot mirant i mirant-se en Pinochet, la gent comença a sentir fàstic de la condició humana. El segle s'encetà amb l'Exposició Universal de París, sota el signe de l'esplendor, i acabarà amb un dictador, vell i plorinyós, assegut a una cadira de rodes davant un jutge. Heus ací els símbols d'obertura i cloenda del centenari, que van de la llum a la decadència. Encara que sols sigui per donar-li una passada d'estètica a la història, s'establirà una corrent d'opinió favorable a arraconar el tema Pinochet de les primeres pàgines dels diaris. Aleshores serà arribat el moment que els països implicats en la seva detenció trobin una solució política al cas.

És a dir, que retornin el dictador a casa, tot fent veure que suposa un enfortiment de la Declaració dels Drets Humans. I sense que hi hagi massa aldarull al carrer.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris