nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

Papallona

Quan una veu altafònica i anònima i "suposo" llargament ensinistrada anuncia que l'avió sortirà amb un retard mínim de dues hores, sense afegir-hi cap més explicació, la gent reacciona de manera diversa. Molts rebufen, i sobre el fons del rebuf col·lectiu se sent flastomar algú. N'hi havia que seien i s'aixequen, i viceversa. El primer gest mecànic d'un bon grapat és agafar sincrònicament el mòbil o cercar una cabina (un monopoli de fet dóna una mà a d'altre, encaixada de mans, handshaking, es diu la figura). Els grups de sempre es destaquen en l'aplec que involuntàriament i aleatòria formen: els soldats, els executius, els japonesos, les famílies amb nins, les diverses parelles, els avis, les jovenetes amb el melic visible, els estudiants. Altres agafen el diari o les revistes de no gaire alçada intel·lectual i recomencen a fullejar-les amb desgana. Un espavilat amb cara i uniforme d'arquitecte obre un portàtil i comença a fer línies del que sembla un estadi: és darrere meu i veig prou bé la pantalla. Estic per fixar-me en el model, però em recordo que no necessito per a res un portàtil. Un passatger almenys, jo, va a fer una reclamació, convençut de la inutilitat radical de l'acció, tret del guany psicològic d'oposar alguna acció a la frustració. La reclamació li costa fer tres cues i l'entreté uns trenta minuts. Dones rosses porten ulleres blaves metàl·liques i amb els braços curulls de polseres d'or i de filets de colors fumen cigarrets rossos que els fan mal tot i que no s'ho creguin i tot i que no s'ho mereixin. El temps passa. Saludo fugaçment un conegut, sense la incomoditat de no trobar tema de conversa: ja hi tornem, no hi ha dret, etcètera de tòpics. Ningú no dóna explicacions. Ningú no les demana. Tot segueix igual. A poc a poc, el difús grup s'encalma. No fa gaire els diaris explicaven que Blair digué a Borrell que s'han d'emprar mitjans moderats per aconseguir fins radicals, crec. Els en puc suggerir un parell, de mitjans moderats, i alguns més de radicals. La gent no es queixa. És tard i qui més qui menys sap que no hi ha res a fer, o du damunt el cansament de tot el dia. Mentre som al triangle o mòdul o el que sigui d'espera pensem que les coses no poden anar pitjor. Ens equivoquem. Després de les dues hores ens tindran quaranta minuts dins l'avió aturat, amb un magre aire condicionat i un xiulet insuportable, fent punts per provocar un atac de pànic a algú. Em sento candidat. Els amants s'hauran d'esperar fins que la companyia aèria o qui sap qui permetin el seu encontre carnal, que potser el cansament afegit o l'emprenyament o ambdues o més coses afectarà. Sento un luxemburguès que ja ha estat beneït amb dues hores de retard en el seu anterior vol. Parla d'una entrevista important i diu no sé què d'Europa. Qui els compensarà? Ningú. I així tots. Què? Se't veia preocupat perquè no trobaves tema per l'article. Tranquil. Els temes de sempre són més vius que mai.

Josep M. Llauradó, escriptor. (jmllpUarrakis.es)

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris