nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 17°
16°

Silenci!

En el decurs d'una setmana, Miquel Alenyà ha estat actualitat dues vegades, en altres tantes de les seves moltes i variades activitats. És difícil trobar a Mallorca una persona amb un ventall de curiositats tan aparentment diverses i tan satisfactòriament ateses. Ara ha presentat l'Evolució econòmica a les Illes Balears. 1997, repetint un ritual que puntualment sobreposa la rosa dels vents econòmics damunt del mapa d'aquestes illes, perquè nosaltres i tot el món sapiguem de quin peu ens calçam. I diumenge passat, en el suplement Balears Cultural, d'aquest mateix diari, feia pedagogia sobre els beneficis que reporta a l'esperit una relació molt estreta amb la música. Ni sobre una ni altra matèries m'atreviria a dur-li la contrària, ja que no m'agrada posar-me en evidència.

Però sí que m'atreviria a apuntar algunes impressions que potser serien d'alguna utilitat per escriure un apèndix al treball d'Alenyà sobre la música. L'única cosa que en aquest treball vaig notar en falta és l'elogi del silenci, que, a la nostra illa, ha esdevingut un bé més escàs que l'aigua. El silenci també és música. O, dit d'una altra manera, no s'explica la música sense el silenci.

La paradoxa és que la música s'ha convertit en el principal enemic del silenci, és a dir, en el principal enemic d'ella mateixa. No és el moment d'especificar, prèvia redefinició, de quina música parlaríem quan la feim enemiga del silenci i d'ella mateixa. S'hauria d'entendre per música tot conjunt de sons més o menys estructurats sota la voluntat de «ser música», o sia que des de la novena de Beethoven fins a José Luis Perales, tot cabria en aquesta definició. Sembla com si tot el món s'hagués confabulat per arruïnar irremeiablement qualsevol noció de silenci. Hauríem d'ampliar el catàleg dels objectius ecologistes amb la proposta de crear reserves de silenci. Contra aquest bé tan escàs actuen tota casta de sons, de renous. Per ventura els més utilitzats, amb moltes i mai benèfiques finalitats, són aquells als quals algú atribueix caràcter musical. Aquests sons ens persegueixen de manera obsessionant, aclaparadora, fins i tot en els lavabos, i com sap tothom això no és una imatge. La persecució de què som objecte pels qui venen aquests sons arriba als racons més insospitats. Ara ja ens sembla normal que se'ns enxufi una versió abominable de «Per a Elisa» mentre esperam que algú es posi al telèfon. I no podem pujar al cotxe d'un amic sense que aquest posi tot d'una el casset en marxa. No arribarem a avorrir la música per mor d'aquest mal ús que en fan els enemics del silenci?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris