cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

Un llenguatge de bon de ver

Si la cultura catalana actual és deficient en qualque aspecte, aquest és, sens dubte, en el del maneig de les idees. Des de la Renaixença ençà, mancat de continuïtat el fil del foll Ramon, sembla com si les formes hagin preocupat els nostres majors molt més que les idees, sobretot les que comportassin un mínim de novetat. De les disciplines filosòfiques, si de cas, ha existit algun interès real per l'estètica "i molt més en el pla de la praxi que no de cap consideració teòrica. Ni la mateixa ètica "solventats tots els seus problemes pel dogma imperant" ni la metafísica ens han preocupat gaire. Fins al punt que, a hores d'ara, parlar de metafísica o de filosofia catalana sonaria més aviat a estirabot, a presa de pèl. Definitivament, la nostra tribu "per utilitzar la terminologia de l'autor que continuam comentant" ha estat sempre massa realista. De lògica, sí que podríem eventualment parlar-ne. Però els humans no vivim sols "o especialment" de lògica. I, en tot cas, el que sí ha enllepolit les nostres entenimentades elits ha estat el deler i el respecte per les formes, la veneració per Apol·lo. De fet, l'aviram noucentista fins i tot han concebut la política catalana "i es diu aviat" com la construcció d'una Polis, la realitat política de Catalunya com una Nova Àtica (la resta dels Països Catalans serien més aviat com un conjunt de colònies o quasi-colònies, el veritable esplendor àtic es donaria sols en el centre).

Entre nosaltres, és ben possible que les idees hagin patit també per una certa obsessió per la puresa immaculada de la llengua (al capdavall la primera de les formes). Fins al punt que, aquests darrers vint-i-cinc anys, sembla com si la consideració primordial de tot discurs hagi estat centrada quasi exclusivament en la deguda correcció del llenguatge emprat, en el seu grau d'identificació amb la nova koiné preconitzada pels entesos més entesos, com si fos possible transformar una llengua viva en una construcció geomètrica racional al cent per cent. Oblidant-nos ja de la filosofia pura, la mateixa debilitat del conreu de l'assaig aquests darrers anys, és una prova més de l'interès més que relatiu dels nostres caps grossos per les idees.

Dins aquest panorama enrarit, realment caricaturesc i passat de rosca, el darrer voluminós llibre de Miquel Bauçà una glopada d'aire fresc: a) per la seva continua apertura "si podem dir aperturisme i aperturista no sé per què no ho hem de poder dir" a les qüestions teòriques més generals; b) pels riscos constantment acceptats en un ambient en què gairebé tothom pretén jugar a cop segur; c) per l'aptitud o la capacitat de presentar-nos idees de la llengua emprada, d'una extraordinària vivacitat, la qual "tot sorgint de l'Eixample barcelonina" té poc a veure amb la llengua despersonalitzada i descafeïnada que ens ha estat imposada gairebé com un deure patriòtic i no passa de ser un dialecte més o, més exactament, un idiolecte de classe funcionaral, amb el vistiplau dels presumptes filòlegs perifèrics que estan convençuts que l'única possibilitat de salvar la llengua en perill és la seva expurgació de totes les formes dialectals i personals, de totes les formes funcionals espontànies "malgrat no siguin cap calc de la llengua dels enemics" amb la finalitat de potenciar una llengua UNA, GRAN i NORMATIVITZADA.

Què es pot considerar excepcional en el llenguatge de Miquel Bauçà a El Canvi, hereu dels seus llibres anteriors? El fet constant d'usar-lo per expressar conceptes. Les paraules i els sintagmes de Bauçà sempre es refereixen clarament a alguna cosa, sempre apunten decididament a uns referents. Independentment de quin sigui el valor d'aquests. En efecte, no cal combregar en absolut amb els conceptes, el discurs o la Weltanschauung del nostre poeta per reconèixer-li el mèrit d'emprar un idioma llampant i eficaç, en el qual els significats són els que porten realment la veu cantant. Miquel Bauçà no pateix mai de preocupacions o obsessions normativitzadores o encotilladores i no té cap problema per sortir-se del botador dels repertoris lexicogràfics més acreditats. Miquel Bauçà parteix de la parla diària que rebé com infant a Felanitx i a foravila i "el que no és manco important" de les seves necessitats quotidianes com a persona que no pot prescindir d'utilitzar constantment conceptes nous en un món tan canviant, en un món que ell ara defineix com l'escenari d'un Canvi amb majúscula. Així, no té cap problema per escriure beneitura/beneitures ben sovint o per parlar de canòssies, o per usar expressions tan vives com engegar a dida, esbutzar-se de riure, treure el moc de les espelmes, fer ois, venir d'un pèl, anar de gresca, treure'n l'entrellat, girar-se la truita, fer el que em rota, mal que ens requi, a mi ja m'està bé, etc. O per usar mots com llépol, llucar, gruar, pardalades, garrins, empipar, juguera, botorn, formatatge, perdulari, euforitzant, enjondre, ternal, besunyar, guardiola, lleixa, fantotxada, mestressades, pegot, flamada, mariconada governamental, putejar, futral, carallot, etc., etc, Com el nostre ermità diu: «Tantes coses per fer i tanta literatura per oblidar». Conscient que no hauré sabut explicar o justificar suficientment la relació existent entre el vocabulari i la fraseologia tan vius, gens literaris, de Bauçà i les seves gairebé constants consideracions teòriques, no me queda altre remei que recomanar una vegada més la lectura d'El Canvi, un llibre del que es pot dir "segurament per a general escàndol" que és més filosòfic que literari! I si la seva filosofia a estones pot resultar una micona barata "i si sempre, naturalment, és discutible", no per això la seva qualitat literària desmereix gens ni mica. Perquè ja se sap "o s'hauria de saber" que la millor literatura, la millor escriptura, mai no ha estat la més literària.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris