cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 15°
14°

Senyor Pujol, Catalunya s'espanyolitza

Juny de 1990, «campions, campions» cridaven eufòrics els seguidors blauranes a la plaça de Sant Jaume celebrant la 1a lliga del dream-team. Maig de 1998, «campeones, campeones» una vegada i una altra exclamaven els fidels seguidors del F.C. Barcelona al mateix escenari i pel mateix títol, aconseguit vuit anys després pel nou dream-team; hi troba la diferència, president?

El proppassat 28 de novembre, el F.C. Barcelona celebrava el començament de l'any del seu centenari amb una espectacular cerimònia «olímpica» però a diferència d'aquesta, sense l'himne nacional... minuts més tard, al «partit del centenari», tot el camp era un clam: «Fuera Van Gaal» repetien milers de culers en una mostra més del canvi que està patint el seu país, senyor president, el nostre país.

Vaig vindre al món ja fa 18 anys, al cor de Catalunya, a les terres de Ponent. Fill d'immigrant i mare catalana vaig anar veient com al meu país s'hi parlaven indistintament dues llengües que jo havia parlat i après de ben petit, però una tenia més «poder» que l'altra, president, i és que quan algú parlava en «aquella», tothom canviava i es posava a parlar en «aquella» llengua que a mi em semblava més llunyana, menys meva. Per què vaig preguntar-me.

Passaven els anys i anava prenent consciència de la realitat del país on vivia i tenia miraments ja que em semblava que la llengua que no era «aquella», la meva, la sentia a tot arreu i tothom la parlava. Però vaig créixer més i vaig anar descobrint més país i sentia, al sortir de la terra ferma, com si tornés anys enrere i tornés a veure que la realitat no havia canviat, «aquella» llengua encara tenia més poder que abans ja que no només la gent canviava amb algú que la parlava com veia de petit sinó que, a més a més, tothom se m'adreçava directament amb «aquella», sentint-me foraster al meu propi país, president.

Per sort vaig seguir creixent i vaig veure encara més país i més realitats però la lingüística, almenys, no canviava. Sentia i llegia més i més comentaris i discussions i noves lleis al Parlament però al carrer, a la vida real fora del núvol idíl·lic de les xifres i les estadístiques tant optimistes que prediquen alguns sequaços seus, la realitat seguia i segueix igual.

Jo, president, em pregunto un altre cop per què. Per què els nens de moltíssimes zones de Catalunya només parlen en català (i encara!) a les classes de català de l'escola, per què tolerem i no reaccionem quan ens ataquen amb la mentida, la infàmia i la coacció de València, Madrid, des de la classe dirigent fins fa ben poc quan vostè no pintava res a la capital de l'Imperio, des de les grades dels camps de futbol, des de les portades de molts rotatius... per què no reaccionem tots, fins i tot vostè senyor president? Som un poble covard o conformista amb el que ens fan veure que tenim i obtenim «negociant» amb uns governs que no baixaran mai de l'article 2 i 30.1 de la Constitució i pels quals sempre serem una mera Comunidad Autónoma. Senyor president, catalunya s'espanyolitza dia a dia i si vostè en sap per què o en sap la solució m'agradaria que em respongués i ja que ha fet una crida a la societat per defensar el nou sistema de finançament que vostè propugna, per què no fa una nova crida a la societat per defensar i usar a tot arreu la nostra llengua i la nostra identitat? Demà, senyor president, potser ja serà massa tard.

Miquel Martín i Gamisans. Mollerussa (Pla d'Urgell)

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris