cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
22°

Una història immortal

L'economia "la ciència social per antonomàsia" sovint reflecteix simulacions projectades en un món d'ensomni. De vegades els estudis econòmics semblen més històries d'amor que no aproximacions a la realitat fetes amb la col·laboració de ciències exactes. Ho dic perquè no sempre n'hem d'extreure conclusions generals, però, sobretot, particulars. Ara, per exemple, quan ja duim una bona temporada de vaques grasses en l'evolució de l'economia, què diuen els empresaris, un a un? Home, hem de suposar que no es queixen amargament, però... es reconeixen en els perfils empresarials, en les siluetes comptables que presenten tota casta d'estudis? De tota manera, cosa hi deu haver quan el govern central, que, com el nostre, no es distingeix pels seus afanys igualitaris, ja els ha enviat missatges dient-los que haurien de començar a renunciar a una part dels beneficis. Mal assumpte. Ningú no renuncia fàcilment als seus privilegis. És més mal de fer renunciar a un privilegi que no a un dret, perquè un privilegi és com un dret exclusiu de persona, família, grup o classe. Els beneficis d'ara són de veritable privilegi.

Allò que encara no recull cap mena d'estudi és un fet reiteradament, diàriament constatable: els treballadors, ara, es veuen obligats a treballar a un ritme que no estranya el concepte "i pareixia tan antiquat" d'explotació de l'home per l'home. Veim molta de gent cansada, molts de treballadors que acaben la jornada exhausts, literalment rebentats, just en els límits de les seves forces. El fantasma de l'acomiadament "qualsevol treballador és immediatament substituïble per qualsevol dels vint mil que fan cua" no els permet aturar un segon per alenar. D'altra banda, n'hi ha vertaders exèrcits que, també amb el fantasma de la no renovació a una passa, es veuen pràcticament obligats a regalar moltes hores a les empreses. Les llargues esperes que hem de fer tots aquí i allà delaten la cobdícia d'empresaris o l'actitud de comandaments intermitjos, que consideren que denunciar la situació als superiors seria posar en perill la seva continuïtat. Hi ha por i hi ha resignació, una mica de tot. Aneu on aneu detectareu l'escassesa de personal. Hi ha més feina de la que sembla, però "i sempre amb les honorables excepcions que sigui menester" es vol que es concentri brutalment damunt l'esquena d'uns treballadors que, per més escarni, s'han de sentir uns privilegiats. No crec que això pugui durar massa, però per ventura m'equivoc.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris