algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
17°

Damià Pons

Que els déus m'alliberin de caure enmig d'un foc creuat en una brega entre contrincants avesats en l'ús de llancívoles paraules. L'únic que en puc treure és sortir-ne ventat per un i altre. Que els adversaris entaulin el seu propi combat i fóra preferible que ho fessin dialècticament. Queda, doncs, explicitada la meva intenció de no intervenir en disputes que no m'afecten directament. A més, tothom té el dret d'amollar qualsevol botilada, fins i tot el de dir que en Damià Pons és culpable de l'actual situació linguística d'aquesta illa. Hem vengut al món propietaris d'un cervell que encabeix una intel·ligència amb desiguals graus de limitació i fóra injust exigir una determinada alçada als qui hem quedat per sota el llistó, tant i més quan la intel·ligència no és fruit de l'esforç, sinó que és un do fortuït, i gratuït, del qual en podem estar satisfets, però no orgullosos.

Conec en Damià Pons, poeta, investigador i actual Conseller de Cultura del CIM, deu fer més de trenta anys, d'ençà que anàrem al mateix col·legi de franciscans, encara que no al mateix curs. Tot i que els últims anys hem tingut poques ocasions de veure'ns, només una vegada d'ençà que és Conseller hem pogut xerrar llargament d'art i literatura, sé que encara mantenim una saludable amistat, lliure de compromisos interessats. En el passat, però, compartírem les mateixes dèries d'una manera més intensa i propera. A finals de 1974 el vaig convèncer per coordinar una secció poètica al setmanari Dijous, d'Inca, que ell titulà «Presència en Ritme». Tot i els nostres esforços, fou un desastre, car no sortia cap paraula amb més de cinc lletres amb menys de quatre faltes. La secció finí no sense abans haver publicat poemes de Xesc Aguiló, Joan Perelló, Isidor Marí, Joan Palou, Josep Albertí i algun altre que no record. Ell prologà, l'any 1977, el meu llibre Dossier de la Nova Plàstica a Mallorca. En el nostre anecdotari comú han quedat registrades les fites que estalonen la nostra coneixença. Record especialment, si la memòria no m'és infidel, un sopar a can Tomeu de Muro, el 20 de novembre de 1975, amb el seu cosí Damià, en el qual celebràrem amb cava la desaparició física del general. La seva ombra planà un cert temps sobre els epígons. Les seves noces a la petita ermita de Sant Miquel de Campanet i un llarg etcètera que ara seria prolix. Amb tot això vull dir que crec que conec bé en Damià.

Perquè el conec bé i fa molts d'anys, sé que en Damià Pons és un home íntegre, honest i honrat, de conviccions fermes que defensa amb actituds inequívoques, sovint amb vehemència, i, sobretot, d'una solidesa intel·lectual extraordinària.

Perquè el conec bé i fa molts d'anys, sé del seu profund amor a aquesta terra i a la seva llengua, fins al punt d'assumir unes tasques de servei que, segurament, l'enutgen. Sé que ha estat, i és, un lluitador infatigable i tenaç pel redreçament del nostre petit país. Sé que és el millor i més preparat Conseller de Cultura que es pot permetre aquesta comunitat. I perquè sé tot això, vull que sàpiga que, des de la meva vinculació al món de la cultura i l'escriptura, que no és gaire en termes quantitatius, em sent al seu costat.

He tornat vell i recelós. No em refii d'aquells qui han fet d'un servei transitori, professió permanent. Ni d'aquells gonellistes que estimulen la secessió de la llengua catalana. Ni d'aquells que posen per damunt la veritat l'estratègia electoral. Contràrialment, sent debilitat per les causes perdudes, però justes. El fet mateix d'escriure en català és una elecció inadequada. I dir el que cal dir, també.

Perquè sent apreci per en Damià Pons, no li desig el càstig d'una altra legislatura en el càrrec, però la política i, sobretot, la cultura, perdran molt quan en Damià Pons se'n vagi de la Conselleria de Cultura del CIM.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris